Combatre la realitat

H i ha tres maneres d’enganyar sense que ho sembli gaire: ocultar o silenciar tant com es pugui elements importants de la informació que no ens interessen, afegir elements inventats o que no estan prou contrastats i que reforcen els nostre relat dels fets, i modificar subtilment els elements reals perquè acabin tenint una significació determinada al gust de l’emissor de la informació. Una notícia pot contenir informació veritable i alhora ser una gran mentida. Per exemple, si en una notícia sobre els incidents de l’aeroport no es diu res de l’extravagant contundència de la policia, origen en part de l’espiral d’acció-reacció posterior. O si n’afegim elements inventats: que si l’home que fugia del fum de les flames amb un nadó als braços s’enfrontava als manifestants (el fet era prou impactant per si mateix, no entenc perquè alguns mitjans havien d’afegir-hi l’invent per crear encara més impacte). També si alterem subtilment (o no tan subtilment) els elements reals: nazis de cacera són “constitucionalistes” o “manifestants amb banderes espanyoles”. Si jo fos “constitucionalista” o m’agradés portar la bandera espanyola, no m’agradaria gaire que incloguessin aquests en el meu club.

La manipulació del llenguatge també serveix per modificar subtilment els elements reals: jugar amb el llenguatge bèl·líc (“zona de guerra”, vaig sentir en una crònica de ràdio) o afegir constantment el mot violent, sense aturar-se en cap moment a valorar exactament què és violència, porta a deformar dramàticament els fets fins a fer-los insuportables emocionalment per a molta gent, especialment entre els que no són independentistes. En canvi, situacions semblants en altres països es descriuen en els mateixos mitjans com a “protestes”.

Fa anys, quan només hi havia manifestacions tranquil·les, molts mitjans espanyols ja hi jugaven, acceptant filtracions tòxiques de les clavegueres de l’Estat i estirant el llenguatge a límits de vergonya: les pintades eren “atacs”, els manifestants eren “comandos separatistes”, tallar una carretera era cometre “actes violents”, pervertien el llenguatge no només per crear un clima d’alarma gravíssima entre la població no independentista, sinó per aplanar el camí de la repressió judicial. En moments com aquest, més que mai, cal periodisme rigorós, i no de trinxera. Però arriba en el pitjor moment del periodisme a l’Estat, després d’una dècada de deriva propagandística i combativa contra el “procés”. Aquí ara es cremen contenidors. Però a l’Estat fa anys que el periodisme s’ha socarrimat, quan en lloc d’explicar les coses, les combat.