El laberint de l’art

Àngels Ribé, sempre tan silenciosa, es va posar en un raconet el 9 d’octubre passat durant la presentació, a CaixaForum, de l’exposició En caiguda lliure, un desplegament d’obres d’autors diversos que invoquen malestars i esperances dels nostres temps bojos. Ella hi exhibeix Laberint, la primera instal·lació que va gestar, el 1969. És una peça magnífica, de plàstic groc transparent, d’una bellesa insòlita que es desvela quan t’hi perds, i alhora t’hi trobes, en el seu interior. Ribé no ha deixat mai de treballar l’art des dels paràmetres conceptuals, incloses les èpoques que alguns, bastants, la van ignorar mentre feien caixa amb obres que avui es venen a preu de saldo a les subhastes. Sense esperar-los, sense fer-se veure en els llocs on es remenen les cireres, els reconeixements li han acabat arribant. Al juny, les galeries li van adjudicar un premi honorífic (quines coses, que les galeries guardonin una artista a la qual han menystingut sistemàticament). I la setmana passada el Ministeri de Cultura li va concedir el Premio Nacional d’arts plàstiques. El català, de Premi Nacional, el va recollir el 2012. Ella, agraïda, continua treballant, ara per a una mostra que s’obrirà a mitjan novembre al Tecla Sala, i probablement sense acabar-s’ho de creure tot massa. En una entrevista recent, ens deia una gran veritat aliena al circ de l’art: “L’únic èxit que val és el que has aconseguit amb les teves expectatives. Si les teves expectatives són fer una feina honesta, i la fas, ja en tens, d’èxit.”