Tribuna
La Rosa de Foc
“Aquests dies es refà el relat de la Rosa de Foc
A les darreries del segle XIX Barcelona iniciava un gran procés urbanístic, en temps convulsos i a la vegada meravellosos que havien fet escriure al filòsof revolucionari Friedrich Engels, el 1873, “Barcelona, el centre febril més important d’Espanya, té en el seu balanç històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món”. Barcelona, una bella ciutat (una rosa) sotmesa a l’impuls d’un actiu moviment obrer de rel àcrata (el foc revolucionari). La rosa de foc.
A pic i pala s’obria la Via Laietana i es dibuixava la urbanització de Montjuïc, mentre veien la llum nous parcs i singulars edificis. La ciutat canviava i s’enfortien els barris obrers, per l’efecte crida d’un lloc on hi havia feina segura. Els obrers podien cobrar unes set pessetes diàries, almenys suficients per posar el pa a taula i donar un bol de llet als fills. Es construïa la ciutat dels prodigis. L’alta burgesia atresorava fortunes i formava una societat paral·lela, a vegades paternalista però sempre dominant. Naixia el nou concepte de proletariat i l’anarquisme trobava el camp adobat a la revolta. Els atemptats amb bombes es feren presents al carrer: contra el capità general Martínez Campos (1893), al mig de la processó de Corpus (1896), al carrer Ferran (1904), a les Rambles (1905), contra el cardenal Cassanyes (1905), a la falda del director del port (1906), a Peu de la Creu i la Boqueria (1908). La ciutat de les bombes. El 9 de juliol del 1909 esclata la guerra del Marroc i l’Estat decretà la mobilització dels reservistes, fins a cinc quintes i majoritàriament catalans. Arriben notícies de centenars de morts i els carrers s’inquieten. S’assenyala els monàrquics i la clerecia. Al capvespre del dia 26, al Poblenou esclata la revolta, que immediatament s’estén per la ciutat i, de retruc, a Sabadell, Granollers, Manresa, Badalona i Mataró. Les barricades anuncien la Setmana Tràgica i sense una clara direcció política es cremen edificis i es multiplica el desordre. El periodista uruguaià Antonio Loredo publica al diari La Protesta un documentat article que titula “La Rosa de Foc”.
El govern Maura decreta una brutal repressió, amb unitats de l’exèrcit vingudes de diferents punts de les Espanyes. El 2 d’agost finalitza la revolta, amb més de dos mil detinguts i la proclama de 17 penes de mort, de les quals cinc són executades el 13 d’octubre, entre elles la de Ferrer i Guàrdia. La protesta internacional no es fa esperar i aviat cau Antoni Maura i és substituït pel lliberal Segismundo Moret. Joan Maragall escriu La ciutat del perdó. Aquests dies es refà el relat de la Rosa de Foc, però el romanticisme de la faula no pot amagar, al marge de les fogueres, tots els elements distintius d’uns i altres fets.