El cas Capità Arenas 1972

Algú es recorda d’aquest cas –l’explosió de gas natural que va haver-hi en aquest carrer de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona– el març del 1972? El periodista Santiago Vilanova (Olot, 1947), perfectament, perquè en va fer les cròniques inicials a Diario de Barcelona i, durant quatre anys, també a El Correo Catalán, fins que el sumari es va sobreseure, indultats pel rei els enginyers de Catalana de Gas portats a judici, indemnitzats els familiars dels divuit morts en l’explosió i –com es resolien i encara es resolen les conxorxes entre poders– “aquí paz y allá gloria”. Gairebé cinquanta anys després, amb tota una vida dedicada al periodisme lliure, independent i crític amb aquests mateixos poders, desvelant i denunciant tantes situacions injustes que s’ha trobat, Santiago Vilanova, que ha fet de la defensa ecològica i del reportatge d’investigació la seva identitat professional i personal, ha refet i ampliat les seves cròniques pioneres sobre l’accident i n’ha tret en llibre un memoràndum –complet, verídic i commovedor– que ha titulat L’explosió de Capità Arenas. La trama del gas natural a la Barcelona preolímpica, que acaba de publicar l’editorial Apostroph, que dirigeix Bernat Ruiz Domènech. El llibre detalla les investigacions que el jutge ordenà sobre la causa i els efectes de la deflagració, uns capítols de caràcter tècnic en què es barregen, també, les tensions polítiques entre la vella guàrdia franquista, que tenia el monopoli dels hidrocarburs del petroli, i la nova burgesia industrial i financera, espanyola i catalana, representada entre nosaltres pel president de Catalana de Gas (després Gas Natural SDG), Pere Duran Farell, introductor també de l’energia nuclear a Vandellòs (1972) i, a nivell bancari, per Jordi Pujol, implicat igualment en la modernització energètica de Catalunya, com una forma –a més de la política– de distanciar-se del moribund règim de Franco, per bé que un i altre hi tenien excel·lents relacions a través dels tecnòcrates, que era el que eren tots. En aquest sentit, el llibre –trufat de dades i del protagonisme dels diferents actors de l’alta comèdia del poder– és una excel·lent mostra del que va ser l’altra cara de la Transició política, aquella cara invisible que els grans mitjans de comunicació no van deixar veure als ciutadans, una aliança perfecta i secreta entre franquistes moderats i tecnòcrates, líders del socialisme emergent, adaptació de la jerarquia comunista, nacionalistes perifèrics que només toleraven un reformisme controlat, el poder judicial (intocat), el gran empresariat industrial i financer i, al seu nivell, els sectors mediàtic, eclesiàstic i militar. Tots units en franca camaraderia, sota l’atenta mirada dels americans. Qui gosava destapar el tinglado, ja havia begut oli. És el que li va passar a Vilanova, marginat dels diaris i difamat de ser contrari al progrés per alguns companys de professió –molt d’esquerres contra Franco– que, gràcies a aquella transició invisible, assumiren posicions directives en els mitjans. Fidel a l’ètica professional i al compromís amb la veritat, el seu nom –al costat dels de Martí Gómez, Huertas, Barricart, Vinader, Batista i Roglan– no pot quedar esborrat de la memòria col·lectiva.