La crisi

Sembla que s’acosta una nova crisi econòmica. Si voleu, per ser prudents, diguem-ne una desacceleració, un alentiment del creixement econòmic. Repunta l’atur. Aquesta nova crisi ens arriba en un moment especialment delicat de descrèdit de la política i dels polítics. Aquest descrèdit ha arribat també a les institucions de govern i d’autogovern. No hi ha confiança en el sistema institucional i no sembla que hi hagi ningú disposat a fer gestos en la direcció de retornar amb escreix el crèdit perdut.

Una vegada més la revolució dels joves apunta a una distància enorme entre els marges de la política convencional i les aspiracions de noves generacions que busquen uns horitzons més amplis i denuncien totes les hipoteques que pesen sobre la nostra societat, a escala local i a escala mundial.

El símptoma més evident de la crisi que ens tenalla i del descrèdit que ens encercla és una crisi d’autoritat i una crisi de governança. La manca d’autoritat es tradueix en una manca de respecte i de reconeixement i és la conseqüència de governs que no governen, de parlaments que no parlen, de decisions i promeses que no es compleixen, de debats eixorcs i tacticistes, de manca de mirada ampla i de grandesa de mires. La inactivitat, la inèrcia i l’acomodació s’apoderen d’una vida política sota mínims, sense pressupost, sense propostes, sense decisions. La manca de resposta a les demandes més elementals és exasperant i les actituds dels governants semblen més pensades per destruir que per construir, per dividir i no per sumar. La frivolitat senyoreja gratuïtament.

És urgent una esmena a la totalitat de la situació que vivim i el coratge per plantejar un reset amb totes les conseqüències.