Els puntals monàrquics

Després de la duresa de la sentència de l’aparell judicial de la monarquia, i després del nivell de consciència política del poble català demostrat aquests dies i l’enduriment de la repressió que ens ha acompanyat, es fa imprescindible treballar activament per posar fi a l’ofec d’aquest règim. Començant per tenir clar, sobretot, qui el defensa. La monarquia espanyola, d’origen franquista, és un sistema polític feble (no arriba, segurament, ni al 10% de suport al nostre país); una dominació que no existiria si no fos perquè és apuntalada per unes estructures parasitàries que se’n beneficien.

Aquest règim no es manté només per unes forces armades heretades del franquisme (conegudes com a “forces d’ocupació”), ni tampoc només pel sistema judicial del mateix origen, sinó també pel suport d’instruments que en són beneficiaris: les empreses del règim (de l’Ibex-35), els mitjans de comunicació monàrquics i els partits de la monarquia (amb els seus aliats autonòmics).

Són partits monàrquics el PP i Ciudadanos, igualment com el PSOE, un dels puntals essencials del règim. És un error considerar el PSOE (i sucursals: PSC, PSPV, PSI) com una organització d’esquerra o socialista perquè cada dia es posa de manifest que defensa els interessos dels poderosos: nega el dret a decidir del poble català, i es posa d’una manera incondicional al costat del règim monàrquic i la seva repressió. També és sabut que Ciudadanos va rebre el suport econòmic i moral de sectors financers del règim (Ibex-35) i que practica una propaganda de caire falangista inspirada en la manipulació ideada per Goebbels, uns mètodes diametralment oposats al contrast democràtic i lliure de les idees. Es pot comprovar fàcilment. (https://www.llibertat.cat/2019/09/principis-de-la-propaganda-segons-goebbels.-46091)

La ideologia bàsica del règim és molt simple: seguint la dictadura que li va obrir el camí, es fonamenta en el mite medieval d’Espanya, creat pel militarisme expansiu castellà per sotmetre els territoris annexats per les armes, després d’haver esclafat el seu propi poble. Un mite ideat per viure dels impostos arrabassats per la força. Aquesta concepció, obsoleta al segle XXI, alguns la voldrien fer eterna, emparant-se en la monarquia. La idea d’Espanya no té cap fonament natural-geogràfic: només l’existència de Portugal, com a estat independent dins la Península ibèrica, n’és ja una prova irrefutable. És important tenir clar que el concepte d’Espanya, en la seva forma actual, no és altra cosa que una construcció ideològica de l’oligarquia. Caldrà, doncs, rebatre activament els mites i els fanatismes entorn d’aquesta invenció interessada que és una font de greus conflictes i manipulacions.

Davant aquesta realitat el neoautonomisme (polítics o periodistes), en lloc de combatre-la, dona corda als partits monàrquics i es posa al costat de la repressió, com hem vist aquests dies en la figura del conseller Buch, un personatge nefast que ja hauria d’haver estat destituït per haver permès els abusos de la policia; una responsabilitat que cal atribuir igualment al govern autonòmic, per passivitat i connivència.

Costa d’entendre que hi hagi partits que autoproclamant-se independentistes, hagin facilitat (com ho han fet ERC i JxCat, per exemple) l’acció dels partits monàrquics com el PSOE, que defensa activament els abusos del règim. O d’altres que, com Podemos o els Comuns, aspiren a aliar-se amb aquesta mena de partit dinàstic dels nostres dies. Els sectors més descaradament autonomistes es posen altre cop en evidència quan ara, per mitjà de l’amenaça i la criminalització, pretenen desactivar la revolta del poble català contra la injustícia.

Per poder posar fi a aquest règim despòtic al nostre país, caldrà anar desmuntant aquest edifici construït sobre diferents formes de parasitisme, identificant-ne els diversos elements que cal posar a la llum i combatre sense vacil·lació. És per això que és tan important conèixer qui està apuntalant aquest règim, amb totes les seves conseqüències opressives. I aquells partits que ho fan, afavorint unes minories al poder, s’han de veure privats de suport popular. Una idea que caldria tenir en compte en qualsevol política d’aliances o consulta electoral. Cap suport a cap partit monàrquic; ni tampoc als seus aliats incondicionals. Tot per la República catalana independent. Ni un pas enrere.