El pes de l’‘apartheid’

La setmana passada, el president d’Etiòpia va rebre el premi Nobel de la pau pels seus esforços en favor de la pau amb Eritrea i de la construcció d’un país més lliure, democràtic i just. Si Etiòpia és una peça clau per al futur d’Àfrica, sens dubte el país del present –el més avançat políticament i econòmicament– és Sud-àfrica. Per aquest motiu, tot allò que afecta el sistema polític sud-africà i, per tant, l’estabilitat de la seva fràgil democràcia, és un termòmetre de la salut política de l’Àfrica.

Aquesta setmana un terratrèmol ha sacsejat la vida política del país, un sisme que té molt a veure amb la pesada llosa dels cinquanta anys d’apartheid, el racisme institucionalitzat que va patir el país fins només fa 25 anys. La sobtada dimissió dels dos principals líders negres del partit de l’oposició, l’Aliança Democràtica (AD) ha posat en qüestió la capacitat del sistema democràtic sud-africà per oferir una alternativa viable i creïble al poder absolut que encara ostenta el Congrés Nacional Africà (CNA) encapçalat pel president del país, Cyril Ramaphosa.

La setmana començava amb la dimissió de Herman Mashaba, alcalde de Johannesburg i un dels màxims dirigents de l’AD, i acabava amb la dimissió del líder del partit, Mmusi Maimane, un polític jove i carismàtic en qui molts veien el proper president de Sud-àfrica. Més enllà de les clàssiques lluites internes dins de qualsevol organització política, aquestes dimissions tenen molt a veure amb la divisió racial que impregna encara la vida al país.

L’AD va néixer ara fa dinou anys com hereva del Partit Progressista, un dels partits històrics blancs sud-africans que representava els cercles més liberals de la societat blanca sud-africana en temps de l’apartheid i que tenia com a centre neuràlgic la també més liberal Ciutat del Cap. Sempre va mantenir una implacable oposició al Partit Nacional, dels afrikàners, promotors de l’apartheid. Però amb la caiguda del règim racista blanc, el partit es va transformar en una organització multiracial d’oposició al CNA. Amb el pas del temps, el lideratge de l’AD va acabar passant a mans de sud-africans negres amb una ideologia liberal allunyada dels postulats més esquerrans dels hereus de Nelson Mandela. Sud-àfrica aconseguia així un sistema de partits homologable a moltes democràcies europees i on la divisió racial per primer cop quedava més diluïda.

La causa directa del trencament de l’AD aquesta setmana, cal cercar-la en el retorn a l’arena política de l’exlíder de l’AD, la històrica Helen Zille –blanca de 68 anys–, que ha aconseguit la presidència del comitè federal del partit per afavorir el retorn del poder blanc al capdavant del partit. Val a dir, a favor seu, que Zille va ser la periodista que va investigar i desemmascarar el brutal assassinat de Steve Biko a mans de la policia sud-africana el 1977, però mai ha volgut renunciar al que ella qualifica d’efectes positius de la colonització de Sud-àfrica, i això no la fa gaire popular entre els negres sud-africans.

Aparentment, al si de l’AD es discerneixen qüestions de més pes que un simple canvi de lideratge. Maimane i Mashaba han intentat aplicar noves polítiques socials i econòmiques als territoris que governa l’AD, nou províncies, i a ciutats tan importants com Johannesburg, Pretòria i Ciutat del Cap. Ho han fet en contra de la vella guàrdia de dirigents blancs, encapçalats per Zille, que representen la classe urbana mitjana blanca. Maimane és favorable a lluitar contra les desigualtats socials per mitjà de polítiques que promoguin l’apoderament de la població negra. Són aquests votants negres els que havien començat a desertar del CNA i s’havien apropat a l’AD. Tanmateix, això, de retruc, ha provocat un allunyament de la classe mitjana blanca, que opta per votar els nacionalistes afrikàners del Vryheidsfront Plus (VF+) de Pieter Groenewald. Zille i els seus volen aturar aquest transvasament de vots apel·lant a una política social allunyada de qualsevol discriminació positiva en favor dels negres sud-africans.

Sud-àfrica s’hi juga molt, en aquest delicat equilibri dins l’Aliança Democràtica. Si es perd el caire multiracial del partit, el pes de l’apartheid continuarà hipotecant el futur del sistema més democràtic de tot Àfrica.