Ens alcem tots dos

Mentre vivim, de nou, dies transcendents fruit de la condemna als presos polítics, ens adonem que la temperatura segueix pujant i les solucions no arriben, tot al contrari. Som en un escenari dur, cada vegada amb més repressió, amb més problemes per a tots els catalans (pensem el que pensem) i amb la sensació que no hi ha una sortida viable a curt termini. I llavors, ¿què es pot fer per no cronificar un conflicte que pot generar il·lusió per a un futur millor, però alhora patiment diari? ¿Qui està disposat a negociar, a dialogar, a cedir i a buscar sortides d’una vegada? ¿Com es pot revertir el panorama actual? ¿Es pot evitar un desgast major, es pot crear un clima favorable a la resolució del conflicte, enlloc de seguir amb l’escalada actual? ¿És viable pensar en un escenari de generositat, d’alçada de mires, de mà estesa i de no posar condicions d’entrada per desbloquejar la situació? Sincerament, res indica que pugui haver-hi una línia per a l’optimisme en l’immediat, però tots sabem també que en qualsevol moment les coses poden canviar, sobtadament, d’un dia per l’altre.

¿I què podem fer, per què es capgiri la tendència actual? La pregunta és clara, però les respostes són múltiples, confuses i, de ben segur, contradictòries. Així, tot indica que caldrà tota la imaginació i, alhora, tota la determinació, serà necessària tota l’empatia i tota la tendresa per sortir del laberint polític actual. Les posicions són oposades i som en un terreny on hi regna l’amenaça i els insults, un combinat de valentia i por a parts iguals, un arsenal de mitges veritats i, també, de mentides descarades i una falta d’estadistes que fa feredat. Mentrestant, estem a punt de batre el rècord mundial de manifestacions, i és que la ciutadania clama per resoldre el panorama, però l’esperança d’assolir-ho aviat està sota mínims.

Segurament, cal generar un relat nacional compartit per la gran majoria, una síntesi que agrupi tanta gent com sigui possible, tornar a un gran consens que pugui, almenys, unir una majoria immensa de catalans i treballar en línies mestres claus per generar un nou impuls. Sí, indubtablement hi ha un consens gegantí per tenir més prosperitat i viure en pau. Hi ha un consens enorme per enfortir la democràcia i guanyar drets, llibertats i que s’acabi la presó i l’exili. Hi ha una conjunció majúscula en què cal resoldre els problemes i que calen persones hàbils i audaces per fer-ho possible, és a dir, cal comprometre el millor talent del país per empènyer cap a la solució. En moments de grans dificultats, sol ser rellevant tornar als clàssics i, si recordem els versos del poeta potser hi veiem un punt de llum “ens alcem tots dos / en encesa espera, / el meu poble i jo”. Doncs això, no caiguem en una espera eterna que només farà empitjorar les coses, aixequem-nos i comprometem-nos massivament per aconseguir una solució que és urgent i, tan sols, pot ser democràtica.