Sant Narcís serà sempre nostre!

Les festes de Sant Narcís tenen una dialèctica només comprensible pels gironins enclaustrats onze mesos a la seva sagristia que durant aquesta setmana passegen amb el gest altiu i l’esguard orgullós, com si realment els carrers fossin seus i el pols de la ciutat estigués a mercè de la seva voluntat. Així doncs, si Girona ja és xovinista un dia trivial de febrer que s’enfosqueix abans d’hora i el fred de l’Onyar embolcalla els seus carrerons, per les Fires espargim una metàstasi de provincianisme en benefici de la pròpia felicitat, i és que a pesar d’haver fugit nord enllà per sobreviure a la claustrofòbia del carrer estret planià, el bon gironí torna a casa per Sant Narcís amb la vanitat d’una pertinença a una comunitat que la resta de l’any ens sufoca i el 29 d’octubre ens relliga amb el que som. Per això avui ens sentim especialment satisfets de ser-hi tan sols nosaltres, els de la ciutat, sense forans que entren a les barraques prohibides amb l’objectivitat de la mirada externa que divisa un descampat poblat amb construccions tercermundistes empastades d’olor de marihuana, aglomeracions de persones saludant-se efusivament per una barreja d’alcohol mal digerit i melangia hiperbòlica, un fanal com a punt de trobada, urinaris públics a la foscor d’arbres centenaris, un concert ignorat pels reunits, i la mescla delirant de punks, hippies, fatxes, benestants, fills de papà, alumnes de secundària, treballadors respectables, pares i mares de moral recta, universitaris sense classes, petits empresaris, regidors nostàlgics, polis infiltrats, i algun gos perdut. Certament no té gràcia per al nouvingut, però aquestes festes estan parides pels que sortim al carrer i tardem una hora a realitzar un recorregut de cinc minuts gràcies a vells amics retrobats, pels que ens deixem caure per les barraques a recordar la primera vegada mentre ens reflectim en el mirall trencat en les noves generacions, pels que pugem de nou a les atraccions oblidades per acompanyar els nostres fills tal com ho feren els nostres pares, i pels que abandonem la camisa a l’armari per recuperar samarretes cada vegada més estretes, i sí, hem de veure-hi més enllà de les muralles, però aquesta setmana és la de sentir-se el centre del món mentre gaudim de nosaltres mateixos. En definitiva, si el bon foraster que anhela trobar la Florència catalana fuig de Fires sense entendre aquesta dialèctica pròpia dels autòctons, no ha de patir perquè al mes de maig els deixem muntat el parc temàtic del Temps de Flors per carregar el seu Instagram de fotografies i dir allò de que bonica que és Girona mentre ens miren com si fóssim goril·les en perill d’extinció per no sé què d’un català molt ben parlat, que tot s’ha de dir, ens ha donat grans nits de glòria quan hem jugat a fora de casa. Bones Fires!