Keep calm
Dependència
El president de la Lliga, Javier Tebas, ha dit que el Barça-Madrid és “un problema d’estat, no del Barça” i ha justificat la inèdita decisió d’ajornar el partit. La vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, ha afirmat sense manies, matant una vegada més la separació de poders, que Espanya “adoptarà decisions” i “afectarà les relacions” bilaterals si Bèlgica no lliura Carles Puigdemont. Catalunya té un PIB, aproximadament, de 321.000 milions d’euros, és la primera economia d’Espanya amb prop d’un 20% d’aquest volum. Fa molts anys ja que parlem d’independència. I potser hauríem de començar a parlar de dependència. De dependència d’Espanya respecte a Catalunya. Però no només econòmicament parlant, també políticament o esportivament. La dependència econòmica és una evidència. Es poden discutir més o menys les xifres, però que Catalunya fa una aportació neta a això que se’n diu solidaritat interterritorial, és innegable. Però és que, políticament, més enllà dels escons que Catalunya aporta al Congrés dels Diputats, més enllà de les aritmètiques parlamentàries, els debats polítics i les estratègies dels partits, passen contínuament per Catalunya. Parlar, o malparlar, de Catalunya, dona vots. Què farien si no existís Catalunya? Quin enemic buscarien per justificar el nacionalisme espanyol? I, esportivament, al marge d’una Lliga sense el Barça, on quedaria el potencial internacional que tant orgull dona, és clar que sí, als dirigents espanyols, sense els esportistes catalans? No hi ha ànim de confrontació en aquesta constatació. Més aviat hi ha la reflexió de com és possible que, sent les coses com són, no hi hagi per part de l’Estat cap ànim de solucionar un conflicte polític que no passi per negar la realitat o activar tots els ressorts repressius possibles. Potser passa perquè si Espanya s’asseu al divan, li diran que té dependència emocional, que està supeditada a algú fins al punt de no pensar ni actuar per ella mateixa. Potser.