Difunts

Hi ha els morts, i també hi ha els difunts. Els morts no hi són. Allò que no hi és no existeix, ha deixat de ser real en totes les seves formes i en tots els seus colors. No hi ha noms per a la mort, ni hi ha cares, ni tan sols un número que la faci comptable. La mort és abstracció irreconeixible, es difumina en l’espai, es perd en el temps. Els morts van marxar un dia per no tornar mai més, com l’eco mut d’un crit de desesperació, com el fum que s’esmicola fins esdevenir invisible, com el somni que es desintegra en els racons negres de la memòria, com el bri de pols que passa desapercebut perquè no fa borrissol.

Els difunts són els nostres difunts, més vius que mai perquè mai han mort entre nosaltres. Hi són i no deixaran mai de ser-hi. Com un tatuatge de colors, a perpetuïtat, no pas com una condemna, ni com una cadena de penitent que cal arrossegar, sinó com un somriure de placidesa, com una llàgrima dolça als ulls de felicitat viscuda.

Són sal i oli. Aigua a doll en la font més clara.

Els difunts com l’ànima que perdura cada dia a taula, en cada àpat, al costat del pa blanc, en el glop de vi negre, en el dring de la cullera en el plat de sopa espessa. Són el bon dia i la nit plàcida, les tardes allargassades d’estiu i els capvespres tenyits de tramuntana. Són la mà que no has deixat mai d’estrènyer, l’amic que encara et pica l’esquena en un esclafit de riure, el germà que sempre et marcarà el bon camí a seguir en la cruïlla de la vida, el pare que t’obrirà portes i et regalarà tota la prada.

No són tristor, ni pena. Són vida viscuda, vida que es viu. Són la necessitat de fer-nos presents en la puresa del record i en la gratitud sincera.