Gent tossuda

No sé si aconseguirem la independència, però el ridícul de l’Estat espanyol està garantit. Comentava amb una amiga l’escridassada que va rebre el president Pedro Sánchez a l’hospital de Sant Pau, quan va anar a visitar l’agent de la Policía Nacional malauradament mal ferit, en un principi, per la violència dels independentistes. Heus aquí, però, que en els temps actuals hi ha mentides que tenen una volada molt curta. Resulta que després de visionar una vegada i una altra els vídeos del succés, no n’hi ha cap on es vegi caure d’un balcó o d’on sigui cap objecte prou gran per fer-li tan de mal. Sí, en canvi, es pot veure i escoltar en un vídeo com de la filera de policies se sent un tret i un dels agents es posa les mans al cap. Per cert, Sánchez va admetre implícitament que no som espanyols, ja que no es va dignar visitar els ferits per la policia que hi havia a la mateixa planta. Per si no n’hi havia prou, també es va acostar al centre hospitalari el ministre Grande-Marlaska, que per ser d’un rang inferior al president, li va tocar visitar el policia menys greu. Segons va penjar a internet una infermera present, el policia tenia una lleu esgarrinxada al front i ja li haurien d’haver donat l’alta. La van retardar fins a la visita del ministre i van demanar que li canviessin l’esparadrap del front per un de més gran, perquè semblés pitjor del que era. L’era de la imatge té aquestes coses, els polítics la busquen encara que sigui mentint, i unes altres els desmenteixen. La vella política ho sap i s’hi arrapa com un paràsit, amb el vistiplau de la gran majoria de la premsa espanyola que pretén transformar la realitat catalana en una immensa fake news. Els vells polítics no entenen que en un món on tot va tan de pressa encara no han assumit la seva inevitable extinció. Corren darrere el darrer vagó d’un tren que se’n va i si cal menteixen fins on calgui. Ens fan passar per veritats immutables imatges extretes de la immediatesa, manipulades i falses. Les noves tecnologies ho permeten, però també comporten unes aspiracions democràtiques per part del poble molt més àmplies. I això no sols passa a Catalunya, sinó que les revoltes es van estenent al llarg i ample del planeta. Els nous aires van de baix cap a dalt i ja no hi ha res completament blanc o negre, PP o PSOE. La gent sacseja els pedestals i reclama el dret a ser qui són. Al fet que les diferències no siguin obstacles sinó complements. No necessitem, com ells, anar al contraatac, no som sant Jordi necessitat d’un drac. I no ho volen entendre, han sacralitzat fins a un punt la política que ja no perceben la realitat.