Amnèsia

“La història no es repeteix, però els mecanismes sociopsicològics són els mateixos, que en un context de crisis ens empenyen a ser còmplices irracionals de doctrines criminals.” Són paraules de la periodista franco-alemanya Géraldine Schwartz al seu llibre Los amnésicos, que explora el seu passat familiar i la relació amb el nazisme. El seu avi Karl, de Manheïm, es va beneficiar de la compra d’una petita petroliera a un jueu, Julius Löbman, en el moment d’espoli, assetjament, expulsió i genocidi, durant el tercer Reich. Més tard, després de la guerra, quan el Löbman que salva la pell als EUA (una part de la família és assassinada a Auschwitz) li demana una reparació, Karl Schwartz amagarà el cap sota l’ala. L’avi matern, per la seva banda, també va ser gendarme a la França de Vichy. Fins a quin punt era possible no deixar-se arrossegar pel nazisme? Com es podia dir no, sense tenir fusta d’heroi, sense arriscar la vida o anar a petar a un camp de concentració? Els avis de Géraldine van girar la vista quan hi va començar a haver crims, deportacions, quan es van posar estrelles de David grogues al pit dels jueus per distingir-los.

Però no només la gent normal es va deixar arrossegar pel nazisme; també els científics, segons que ha recreat el valencià Martí Domínguez a L’esperit del temps. Hitler va prometre i donar diners per a la recerca, i també va aconseguir suscitar una sensació d’igualtat, de reduir les divisions socials. Va tornar l’orgull als alemanys després del Tractat de Versalles. I encara hi podem afegir el premi Goncourt L’ordre del dia, d’Éric Vuillard, que arrenca amb la reunió dels grans empresaris que van finançar el règim, ho devien fer pel “tall de carn a la sopa”.

Schwartz sacseja consciències, impulsada per l’exemple del seu pare que va qüestionar, com tants altres joves, el que havien fet els seus progenitors durant la dictadura. Perquè és clar que l’amnèsia es va estendre com un tel durant molts anys tant a Alemanya, com en una França que parla de l’alliberament i oblida el paper col·laboracionista. Aquesta amnèsia, aquest no parlar ni d’Holocaust, ni de la Shoà, ni de la Solució Final, de què ens sona? Amb Franco finalment fora del Valle de los Caídos, no hi segueix havent encara un gran dèficit de memòria històrica que va corcant la salut democràtica? No sé per què m’ho pregunto.