‘Catalan’

Sí, sí: no hi sobra cap ena ni hi falta cap accent. Vet ací que, consumidor moderat de sèries que soc, m’he entrebancat amb un Catalan, personatge d’una de les ficcions de l’assortiment de Netflix. El primer cop que n’he sentit el nom he aixecat les orelles, un gest indestriablement associat al nostre crònic complex d’inferioritat. Però, i qui és Catalan? És l’àlies d’un individu que, en la realitat de la ficció, es diu Nèstor Lozano. Un Lozano català? I tant! Per no anar més lluny, un servidor mateix -i perdonin- té una amiga –figuerenca i en nòmina a l’ONU- que se’n diu. No: el que trobo més curiós és que a un hispà ibèric d’un serial americà d’ABC no li hagin dit Spanish, o el tant de moda Latino, però potser a les ficcions ja n’hi ha massa. O –fem-nos-hi sopes- podria ser que el guionista, o el director, o el principal inversor, o el conseller delegat de la productora hagin sentit a parlar del catalan independentism i en siguin contraris; i, ignorant clamorosament que ofenen els espanyols de Catalunya i els unionistes equidistants, haurien perpetrat un a por ellos virtual: adjudicar al mot Catalan una semàntica obliqua, adequada al rol que l’argument té reservat per a aquest Lozano. Perquè el batejat amb l’àlies del nostre patronímic més comú és un personatge sinistre, molt dolent: la malícia en estat pur. Només els haig de dir que, entre d’altres escabetxades, un dels seus objectius en la vall de llàgrimes de la sèrie ha estat assassinar el president dels Estats Units. Ha arribat a disparar-li, el toca però no el mata gràcies a la ràpida intervenció d’una agent, etc.; immediatament Catalan sembla -només ho sembla- que també és cosit a trets: és membre d’una conspiració per substituir el president i, quan l’atrapen, el vicepresident (que també és de l’olla magnicida) ordena que li disparin a matar per evitar que els descobreixi. No servirà de res perquè –ho acabo de veure- el suara metrallat (ha!) no és Catalan! Friso per veure quines altres dolenteries tenen previstes per al nostre connacional de ficció.

Al país hem tingut espies de veritat: Joan Pujol Garbo contra Hitler. Aventurers de primera fila: Domènec Badia Ali Bei, el primer occidental que amb tota la pompa va esmunyir-se fins a la Meca. Magnicides: ara mateix els diria Ramon Casanellas, que va disparar contra el president espanyol Eduardo Dato, i Ramon Mercader, qui –de bon grat, a més d’empès per Stalin i la seva mare– va eliminarLev Trotsky. I ara ja disposem a l’streaming d’un criminal català de cartó pedra.