El vot irracional

Els sondejos electorals costen de creure. Els dels centres oficials d’investigació sociològica perquè sempre decanten els marges cap a l’opció política que els paga el sou. I els que encarreguen els mitjans de comunicació, perquè solen fer el mateix a favor de les majories ideològiques de les seves audiències o de qui els compra la línia editorial. Malgrat això, és evident que la tendència comuna de les enquestes publicades sobre els comicis espanyols de diumenge apunta a una victòria mínima, escassa, del PSOE que l’obligaria a continuar buscant pactes de governabilitat. La situació tornarà a ser la mateixa de fa uns mesos, doncs. I no podem esperar que aquestes previsions siguin desmentides per la saviesa i el sentit comú dels electors perquè –si tenen aquestes qualitats– és evident que no les exerceixen amb el vot. De proves n’hi ha un munt. Per exemple, el mateix fet que Pedro Sánchez continuï tenint opcions de ser l’epicentre de la política, en comptes d’enviar-lo als escons de les darreres files del Congrés de Diputats per la seva miopia política: l’exercici de la presidència gràcies a la moció de censura contra Rajoy només li ha servit per enllardar-se amb la qüestió de Catalunya i per demostrar la seva incapacitat de liderar consensos de govern, quan tot això s’ho podia haver estalviat si s’hagués quedat a l’oposició fins al 2020. I si algú vol una altra demostració de la irracionalitat del vot, només caldrà que, des de l’independentisme, algú faci cas als cants de sirena que ja bramen perquè es contribueixi a estabilitzar el govern que ens atonyina.