Jutges, inics?

Les persones senzilles i honestes necessitem idees “clares”, que no vol pas dir “simples”. Sabem bé que, quan hi ha un “conflicte” –és a dir, més que no pas un simple “problema” tècnic–, un contrast entre persones o grups, convé seguir un protocol: primer, afavorir un diàleg sincer, directe i ètic; si falla, cercar algun “mediador”, conegut i acceptat per ambdues parts, que acosti a una solució digna i possible, i, si això fes llufa també, anar a un jutge.

Els jutges han esdevingut com uns “déus mortals”, són el darrer límit per a dirimir contrastos. Si fossin inics serien la vergonya més gran de l’Estat, els principals culpables del mal que generin. La qüestionada Constitución Española proclama que la justícia emana del poble i és administrada, en nom del rei, pels jutges i magistrats, els quals haurien de ser independents, inamovibles i responsables (art. 117). Ara bé, jo em pregunto: potser alguns els han inflat massa, i ara es creuen “intocables”?

Un mal jutge és ben pitjor que el pitjor governant. No ho dic només jo, Déu me’n guardi: ho trobo a força llocs de la Bíblia. Per exemple, a l’Eclesiàstic (7,6) es recomana: “No busquis d’esdevenir jutge, si no ets prou fort per a abatre la injustícia, no sigui que t’intimidi un poderós i posis en perill la teva rectitud.” És saviesa eterna.

Cal ser comprensius: un jovenet eixerit es gradua en dret, passa alguna oposició i es planteja “fer carrera”. Com?: mirant quin vent bufa. Alguns controlen –aquí i a la Xina– els òrgans de selecció: gent d’ordre, conservadors, espanyolistes. Som-hi! Te’n surts: entre amics, la cosa rutlla. Feu un estudi, centrat en els càrrecs superiors dels darrers 40 anys. El seu codi deontològic, Principis d’ètica judicial (CGPJ, 2016), recull la imparcialitat, la integritat, el respecte de la dignitat humana, etc. Tot “supermaco”. Ara bé, ja al preàmbul trobem dues idees estranyes: (a) Cal anar amb compte amb “totes aquelles circumstàncies en què pugui estar en qüestió la confiança pública en la justícia”; i (b) podeu fer de tot ja que “res té a veure el règim disciplinari amb l’ètica judicial”. No els sembla fortíssim? El codi no obliga, és “d’estricta voluntarietat i absència de responsabilitat legal, al contrari de la disciplina [...], amb conseqüències jurídiques”. Els jutges només són imputables per proves de suborn, prevaricació, etc. Encara sort, oi? Deduïm que si s’és tècnicament perfecte aleshores la justícia o la veritat esdevenen accidentals. Davant tants atacs sistemàtics, per raons polítiques, de “professionals de la denúncia judicial”, el joc està fet. Jo no diria mai –està prohibit imaginar-ho– que són corruptes; sí que dic que me’ls han fet “déus”.

La justícia tracta de persones i vides, no ha de ser una longa manus de les elits: això la faria injusta. A Espanya creix una nova Inquisició, que allibera o engarjola qui vol, manades o polítics electes, vailets o dissidents. Ens adonem que la democràcia espanyola – i la separació de poders –està ben malaltona.