Trenta anys i el mur

Demà farà 30 anys de la caiguda del mur. L’edat de molts dels joves catalans detinguts aquests dies a Catalunya. Els joves catalans, com els joves xilens, els joves hongkonguesos o els joves bolivians, defensen avui el mateix que defensaven els ciutadans de l’Alemanya de l’Est quan el 9 de novembre de 1989 es van dirigir cap a la zona del mur i sense cap oposició van escalar-lo per derruir-lo. En un tres i no res, el mur va caure. Només feia un mes –un mes!–, el 7 d’octubre del 1989, que havia tingut lloc al Berlín Oriental una magna parada militar amb batallons de soldats que desfilaven davant la tribuna dels caps de partit i d’estat dels països del bloc soviètic. Hi destacaven, és clar, Erich Honecker, el totpoderós secretari general del PSUA i president de l’RDA, i Mikhaïl Gorbatxov, el secretari general del PCUS i president del Soviet Suprem de l’URSS. Amb només trenta dies es va constatar que la magnificència de l’acte, la solemnitat militar, la multitud congregada als carrers eren un mer decorat. Com el que l’Alexander (Daniel Brühl) munta dins del pis de la seva mare, la Christiane, per ressuscitar l’RDA a la pel·lícula Good bye, Lenin (2003). Una mentida alimentada pel que havia estat una altra mentida, la República “Democràtica” Alemanya. El comunisme realment existent no ha estat mai democràtic.

L’any següent, el 1990, l’RDA va ser absorbida per la República Federal d’Alemanya (RFA) amb el vistiplau de les antigues quatre potències ocupants (els EUA, el Regne Unit, França i l’URSS). Encara que el pes d’aquests estats no era el mateix que el que tenien el 1949, quan va néixer l’RDA, ni tampoc el del 1961, quan es va alçar el mur, sobretot perquè llavors l’URSS ja donava mostres de decadència, l’absorció va seguir la lògica instaurada amb el acords de Ialta de 1945. George H.W. Bush, Margaret Thatcher, François Mitterrand i Mikhaïl Gorbatxov van desfer el que havien acordat Roosevelt, Churchill i Stalin. Se suposava que naixia una nova era. Els més optimistes i idealistes, com el professor Francis Fukuyama, van gosar parlar de la fi de la història, una metàfora hegeliana per assenyalar el triomf del liberalisme sobre el comunisme. Fukuyama va acabar rectificant davant l’11-S i el “xoc de civilitzacions” que ja havia anunciat un altre acadèmic, també molt criticat, el professor Samuel P. Huntington. Per a Huntington, després de la caiguda del mur i el col·lapse del bloc comunista, la guerra freda seria substituïda per les guerres entre cultures, en una mena de retorn a les guerres de religió pròpies de l’època moderna. Huntington va morir el 2008 i, per tant, no sabem què hauria dit sobre el món actual, que en una dècada s’ha accelerat molt. Fukuyama és viu i professa a Stanford i enguany ha publicat un nou llibre, Identity, en el qual descarrega sobre l’esquerra els mals que avui assolen el món: el populisme i el neofeixisme. L’esquerra –diu– s’ha lliurat a les polítiques identitàries donant suport als grups marginats, gais, negres, dones... i s’ha equivocat perquè ha oblidat que la pau social només s’aconsegueix amb polítiques econòmiques per a tothom, sobretot per a unes classes mitjanes amb una ansietat enorme després de la gran crisi econòmica del 2008. Manuel Castells havia insinuat una cosa així en els seus llibres sobre la societat de la informació.

Em fa l’efecte que Fukuyama es torna a equivocar, perquè dona a la identitat un sentit negatiu. Fa com els columnistes d’alguns diaris unionistes que culpen l’independentisme de l’auge de l’extrema dreta a Espanya. Si Vox té èxit a Espanya deu ser per alguna cosa. Deu haver-hi una raó sociològica. La defensa de la democràcia és el que fa sortir al carrer els joves demòcrates d’arreu del món. Els motius són diferents, però la mar de fons és la mateixa. El sistema instaurat el 1945 va començar a col·lapsar el 1989 sense aportar cap projecte nou. Tot va continuar igual, llevat que a molts països –de l’est i de l’oest– la corrupció ha degradat la democràcia. Les Nacions Unides són ara un organisme irrellevant i la UE té una crisi, no reconeguda, d’identitat, precisament. No són l’alternativa que havien sigut en la postguerra. Prometre la democràcia i no exercir-la i ignorar qui n’és la base, els ciutadans, només pot portar a l’enfrontament. Els joves que se senten ofesos i enganyats per les elits polítiques reaccionen com reaccionaven els obrers del segle XIX: amb vagues i revoltes. Ho fan amb un mòbil a la mà i fent ús de les xarxes socials, que són com les internacionals obreres de fa més de cent anys. Estem d’aniversari però queda molta feina per fer. La primera, i la més urgent, és reconstruir l’esquerra democràtica.