Trenta anys després

Ahir va fer trenta anys de la caiguda del mur de Berlín. S’acabava la guerra freda i es desencadenava un canvi de dimensions colossals que portaria al desmembrament de la Unió Soviètica, la fi del PCUS, la unificació alemanya i la recuperació de la sobirania dels països europeus que havien estat sotmesos a la tutela del Kremlin.

L’eufòria de les democràcies liberals era incontenible perquè s’havia derrotat, sense disparar ni un tret, l’adversari ideològic, militar i econòmic durant més de quaranta anys. Els costos materials del rearmament nuclear i convencional de les dues potències havia estat incalculable. La dissuasió mútua engrandia els arsenals militars dels dos bàndols, fins al punt que Gorbatxov arribà a la conclusió que no podia fer front a les despeses per atrapar militarment els Estats Units.

Es parlava de la fi de la història i que les democràcies s’acabarien imposant pel seu propi pes arreu del món. Les coses, però, es començaren a torçar tan bon punt la vella Rússia s’adonà que havia perdut 14 repúbliques que havien estat incorporades a l’imperi del tsars des de temps d’Ivan el Terrible. Des de Moscou es desmantellà un sistema que no funcionava i era substituït per un capitalisme desenfrenat que afavoria els pocs que compraren a l’Estat els actius públics, energètics i industrials a preus de saldo. La corrupció del comunisme vençut fou substituïda per la corrupció d’una colla de nous liberals afamats que practicaren amb més eficàcia l’enriquiment personal amb mètodes potser més corruptes que els anteriors.

Rússia no ha acceptat la humiliació d’haver perdut la guerra freda, i un personatge com Putin, que fa trenta anys era un espia del KGB a Dresden, capital de la República Democràtica Alemanya, avui és al capdavant d’un sistema aparentment democràtic però amb els tics autoritaris que li permeten desestabilitzar Europa, annexionar Crimea i plantejar la recuperació o, si més no, la influència perduda a les repúbliques independitzades. El Kremlin ha estat una peça determinant en la política internacional des que Napoleó fou derrotat l’any 1812. Ho fou en el segle passat i ho segueix sent avui.

El més inquietant, però, és la seguretat amb què els Estats Units administraren una victòria ideològica, militar i política, malgrat haver perdut totes les guerres, des de Corea a Vietnam passant per l’actual derrota militar i política a l’Afganistan, l’Iraq i Síria. Washington té avui l’hegemonia política, militar i econòmica. En comptes d’utilitzar aquesta força per expandir els valors de la democràcia i els drets humans arreu del món, com havia estat la visió del president Wilson ara fa un segle, ha decidit tancar-se en si mateixa posant els interessos americans per damunt de qualsevol altra consideració.

Un país que ha inventat la globalització ara la vol combatre políticament, des de posicions autàrquiques i des d’un nacionalisme estatal que està provocant que els Estats Units siguin menys indispensables del que ho havien estat fins ara. El proteccionisme de Donald Trump trenca amb el corrent liberal i de lliure comerç que ha caracteritzat la història política nord-americana en l’últim segle.

Les aliances polítiques i militars impulsades per Washington per combatre la Unió Soviètica s’han aigualit en perdre els vincles de fons que justificaren la implicació nord-americana amb Europa per tal de salvar-la dels seus propis fantasmes i per recuperar la unitat d’una antiga i molt àmplia civilització que va des de Finlàndia fins a Portugal i des d’Escòcia fins a Malta.

Europa, per tant, ja no disposa del paraigua militar nord-americà, el que fa pensar al president Macron que l’OTAN pateix una mort cerebral. La Unió Europea desapareixerà, diu el president francès, si no decideix ser una potència. Sembla, però, que les coses van en una direcció oposada mentre tres grans països com els Estats Units, la Xina i Rússia tenen en comú afeblir el paper d’una Europa democràtica, forta, humanista, que disposa d’un estat del benestar que no es troba enlloc del món.

La causa de la desorientació europea en complir-se trenta anys de la caiguda del mur de Berlín és també i principalment interna. La victòria del Brexit el 2016 fou el primer senyal d’alarma per a la cohesió europea davant el nou repartiment d’influències en la geopolítica occidental i global. Abans, a instàncies de l’Amèrica de Bush i amb l’ajut d’Aznar i Blair, es dibuixà un mapa imaginari de la vella i la nova Europa. Els populismes s’obriren pas a partir del 2013, quan els partits xenòfobs entraven en la majoria de parlaments europeus com a conseqüència de la pressió immigratòria. Avui l’extrema dreta no és cap anomalia enlloc. Tampoc a casa nostra.