Esbossant la sororitat

Una paraula nova: sororitat. El corrector mecànic no me l’accepta, la considera incorrecta, però va ser escollida ara fa un any com a neologisme per l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. La Real Academia de la Lengua Española ja l’ha admès. Al Diccionari de la Llengua Catalana encara no hi és, però l’ús pot decantar que s’accepti.

Està formada pel mot llatí soror (‘germana’) i el sufix -itat amb el sentit de ‘qualitat de’. Però més enllà de la qüestió gramatical, el que interessa és que vol definir un fet: la solidaritat entre dones, descriure un lligam ferm i estable entre elles, amb experiències compartides, preocupacions, interessos, il·lusions i realitats.

Si ens remuntem temps enrere aquest era un hàbit freqüent, sobretot en els pobles de pagès. Els homes anaven per feina, i tenien el seu lloc d’esbarjo a la taverna, on compartien acudits, i organitzaven xefles que els allunyaven de la quotidianitat, de la rutina, de les obligacions diàries, sobretot en els treballs del camp, que exigien esforç constant i vigilància extrema del sembrat. Igual s’esdevenia en la nova societat industrial, en què els homes formaven pinya, freqüentaven bars i ateneus, ben sovint excloent-ne les dones.

Eren situacions acceptades, que les recloïen al si familiar. L’única manera de sortir d’aquest cercle era una lluita somorta per avançar en el camí de tenir vida pròpia. Aconseguir una certa fraternitat entre elles: s’ajudaven, tenien entrada lliure als respectius domicilis –quan els homes no hi eren– compartien novetats, preocupacions i maldecaps, fins el que s’anomenaven “xafarderies”, confidències no sempre contrastades sobre els esdeveniments dels pobles o dels barris. I quan era hora d’ajudar-se, aquesta amistat no fallava. Totes a l’una per fer el que fos: des de les feines en la matança del poc, en la sembra, en la sega; i en el pla personal, en un part difícil, en la mort d’un familiar... L’amistat altruista, desinteressada i espontània de veïnes i amigues de l’entorn era una ajuda insubstituïble, i creava el sentiment de sentir-se membres d’una comunitat femenina vinculada al que fes falta. També als barris obrers aquesta unió femenina era freqüent, particularment en l’ajut en les necessitats de tot tipus, que no eren poques.

Quan les disponibilitats econòmiques varen prosperar, aquest arrelament mutu entre dones va anar minvant, diluït en els vincles de la família i les amistats entre home i dona. Ara es torna a projectar amb força com un suport femení i amb un nom: sororitat. No vol ser el mateix que el feminisme, perquè no reclama competència amb l’altre sexe, sinó una unió fraterna i cordial per avançar plegades. Veurem si farà fortuna!