En defensa pròpia

Vaig llegir fa unes setmanes que s’havien convocat unes accions per entorpir, en sentit independentista, l’accés a les urnes en el dia d’avui. No n’he sentit a parlar més. Millor. Que em deixin el camí expedit perquè la meva protesta en forma de papereta és molt més potent. El sobiranisme, en els seus matisos, ha de fer avui un gran paper, ha de donar una majoria absoluta a Catalunya. A veure si l’Estat, amb totes les seves armes polítiques, judicials i policials, s’assabenta del que hem repetit mil vegades i no entén o no vol entendre: que ens trobem, que es troba, davant un problema polític que només es pot solucionar a través de la política. He seguit els mínims debats electorals possibles. Hi ha coses molt més positives per fer. Me n’ha arribat, però, el ressò. Els partits polítics espanyols ja no dirigeixen els atacs contra l’independentisme, fet que, sent unionistes, trobo raonable. Les mesures excepcionals que plantegen per reprimir-lo afecten Catalunya tota sencera amb tota la gent que hi viu i hi treballa, sigui independentista, constitucionalista o indiferent. L’anomenada catalanofòbia bull a molts graus. Pretenen una Catalunya residual que renunciï als seus drets, a les seves institucions escolars, sanitàries, comunicatives, policials. Una Catalunya escanyada i empobrida. Amb el pretext de l’independentisme, l’objectiu és la reducció del país a una comunitat autònoma més. Ara he estat generós: amb el pretext de l’independentisme català pretenen refer en sentit centralista tota l’“arquitectura territorial” espanyola de la qual fins ara estaven tan contents. Els que treballen més en contra del “règim del 78” són els que més diuen defensar-lo.

El meu vot d’avui és, doncs, en defensa pròpia. Meva, i del país. Miquel Iceta, representant aquí de Pedro Sánchez però també d’un partit catalanista, n’hauria d’estar content. A ell, que viu a Catalunya, els “seus” de Madrid tampoc no li fan cabal. Conflicte polític, senyors. El meu vot, si és acompanyat d’altres i és majoritari, reforçarà les posicions del PSC.

Què més es pot dir? Per mi l’article està acabat. Torno a Proust, a Joan Comorera, al garrofer, als elements que m’han fet passar la campanya electoral amb un cert estat d’equilibri mental. Després de votar aniré a prendre el meu cafè matinal i a llegir el diari. Al migdia, dinar familiar.

Al vespre, seguiment de l’escrutini. A veure si puc celebrar-lo, en bé de tots. He dit de tots, també dels que no ens entenen o no ens volen entendre. Diuen que Ciutadans patirà una forta davallada. Em deixarà molt satisfet. El partit de matriu catalana que per aquest motiu sap quin pa es dona a Catalunya i que renuncia a menjar-lo, és el més delictiu d’aquesta història.