Opinió

Caiguda lliure

Amadeo Gracia

“És recordat com una criatura ficada al mig d’un conte d’hivern tenebrós

La mort d’Amadeo Gracia, la setmana passada, ha quedat ofegada enmig de les eleccions, com la nota esmorteïda d’una vella cançoneta de camperols feinadors. Potser és perquè tota la seva vida l’havíem fet cabre en una fotografia, i fora d’ella no hagués tingut ocasió d’arribar enlloc, ni créixer, ni patir més. La veritat és que sí que va sortir d’aquella imatge fixa, i que va tenir encara pitjor sort de la que havia previst, però tot això pertany a un angle cec sobre el qual els testimonis són força escadussers i que ha donat lloc a una narrativa en tot cas molt privada, quasi anònima i clandestina. Amadeo Gracia Bamala ha mort doncs sent encara un nen de quatre anys, aquell nen que un veí de Prats de Molló, coix com ell, agafa de la mà per empènyer-lo muntanya amunt en una de les fotografies més difoses de l’exili republicà, segurament perquè no passa gaire sovint que en un mateix enquadrament hi càpiguen dos germans mutilats. Va ser a Montsó, a Osca, en un dels bombardejos del 1937: la mare, que se’ls va tirar al damunt per protegir-los, hi va morir; la germana hi va deixar una cama, i ell, un peu. El reporter que cobria la retirada a coll d’Ares el 1939 el va sorprendre amb aquesta manca; ningú no el recordarà mai més complet, sinó com una pobra criatura ficada al mig d’un conte d’hivern tenebrós.

En la seva mirada atordida no hi ha res, encara, de la tristesa de veure al cap de poc morir el pare, que aquí ja surt tan decandit; ni de la por de ser separat del germà gran, que camina al seu costat, ni de les penalitats i les humiliacions que passaria amb la germaneta que li va al davant en un hospici franquista en ser repatriat. Aquest és un Amadeo que ja no surt a la foto i que, ben mirat, s’assembla massa a la història d’altres nens de la guerra perquè hi parem atenció. I, tanmateix, l’Amadeo Gracia que va morir fa una setmana tenia aquells ulls i el mateix monyó abrupte al turmell esquerre, excepte que havien passat vuitanta anys i havia arribat a ser, qui ho hauria predit, un adult, un ancià en realitat, que guardava emmarcada a casa la foto de coll d’Ares com la d’un naixement invers: abans d’aquell moment, hi havia hagut una mare, una casa, un pare fort, uns germans amb qui jugar, un país on estar. La resta del temps que va viure, el que no va registrar cap càmera, és un llarg error. “I si tot era culpa meva i resulta que m’ho mereixia?”, es preguntava fa anys en una entrevista, quan es va saber que ell era el nen de la famosa foto de la retirada. Era com si continués tentinejant amb la crossa enmig d’un erm, esperant arribar a algun lloc. És el que solen fer els exiliats; és el que els obliguem a fer. De fet, si has viscut sempre dins una imatge, com ho fas per sortir-ne, si no és morint?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia