Els homes i els dies

Fa anys que publico llibres “de dones”, i els anomeno així perquè així és com em feien sentir quan feia la difusió d’un llibre. Es trucava a un mitjà i el redactor de torn deia: “tema dones el porta la Maria, la Pepi o la Gertrudis”. Les dones enteníem les dones. Cosa que està molt bé i espero que sempre sigui així. Ara, però, he estat testimoni directe d’un canvi viscut en pell pròpia i indubtable. He publicat un llibre on apareixen les relacions no gens igualitàries en un passat recent entre dones i homes. I m’han aparegut pel camí, per parlar-ne, oh! sorpresa!, molts homes: l’Eduard, Bernat, Gerard, Jofre, Manolo, Lluís, Víctor... i molts altres. Homes que han pogut treure’s de sobre la marca de gènere, que han baixat del seu cavall de privilegis, que són capaços d’abraçar-te i agafar-te la mà sense ser cap mena d’amenaça o temptació sexual, homes capaços de plorar, d’emocionar-se, d’explicar que entenen el que era ser una dona ara i abans, que el moviment Me Too els ha ajudat a obrir els ulls. Homes amb qui compartir emocions, homes que poden ser companys, amics, confidents. Homes amorosos, tendres, divertits, que volen compartir el protagonisme, capaços de parlar abans i després d’haver escoltat. Capaços de parlar abans i després de ser escoltats. És a dir, homes sense necessitat d’adoptar un paper tradicionalment atribuït als homes. Homes atents, delicats, sensibles, homes que a mi em semblen molt més atractius i divertits, molt més sofisticats i interessants. Homes que no han de fer un ús privilegiat de la paraula, que no donen consells si no els els demanes, que no et fan de pare però que et poden fer de germà, homes molt més forts perquè poden ser febles. Homes, directament, adorables.

Per mi és fantàstic sentir que vull dir-li a un home el que he pogut dir tantes vegades a una dona, allò que va dir Montaigne al seu gran amic La Boétie: “érem amics perquè ell era ell i jo era jo”. Paral·lelament, també, hi ha dones que no els cal ser fidel a cap marca de gènere. I, malauradament, han adoptat els pitjors rols d’un mascle: no callen ni deixen parlar, sentencien, estan encantadíssimes d’haver-se conegut, tenen una arrogància infinita, parlen de cada triomf personal com si fos únic i incomparable, perdonen la vida a tothom a cada moment, i són tan feixugues com ha pogut ser, i encara pot ser, l’home que no s’ho ha treballat una mica. I poden ser així presumint fins i tot de feministes.

Crec que podem felicitar tots els sexes, a poc a poc ens despullem de com ha de ser un home de veritat, de com és una dona-dona, i que el sexe amb el qual hem nascut no ens hagi de marcar cap comportament, no ens obligui a res, que puguem ser cadascú com ens doni la real gana. Si seguim així ho aconseguirem, com a mínim en alguns espais i moments d’aquest món encara tan poc igualitari. Somio un dia en què només quedi la qualitat humana de cadascú i ens puguem veure i abraçar de veritat. Fina Birulés va definir les dones “com a tot allò que vulgui ser una dona durant tota la història”, alguns homes trien ser d’altres maneres, i cal reconèixer-ho i donar-los les gràcies.