De set en set
Qui jutja el TC?
Des del 1989 fins abans-d’ahir, el Parlament ha aprovat pel cap baix una quinzena de mocions que defineixen Catalunya com a subjecte polític que vol exercir el dret a l’autodeterminació. Mentre l’independentisme no guanyava eleccions, el TC mai va trobar que aquests textos –fins i tot va admetre el terme nació al preàmbul de l’Estatut retallat– anessin contra la Constitució del 1978, com mai cap tribunal havia considerat que cap declaració política de cap cambra havia de ser suspesa per anticonstitucional. I amb bon criteri, perquè enlloc de la carta magna prohibeix debatre i votar declaracions sobre cap matèria en cap institució electa. Tanmateix, d’alguns anys ençà, i encara més els darrers mesos, aquest tribunal ha canviat unilateralment de criteri. Sense que hagi canviat cap coma de la Constitució, que se sàpiga. I ha decidit, perquè ningú li pot parar els peus, que està per sobre de la voluntat popular expressada a les urnes i traduïda en la composició del Parlament, per prohibir-li parlar d’autodeterminació. I, ja que hi som, del rei. Censurat. Com en plena dictadura...
De fet, ja va treure’s de la màniga “mesures cautelars” enlloc incloses per prohibir que s’investís un president telemàticament (no sé quin article ho prohibia, si el 1978 una videoconferència era ciència-ficció) i, amb la mateixa arbitrarietat, va decidir que els presos electes podien sortir a prendre possessió a les corts i als ajuntaments (que no a exercir, és clar), però no al Parlament de Catalunya ni a l’europeu. Això per no recordar que ha enterrat en un calaix grapats de recursos dels presos polítics per no donar-los la raó, el temps just perquè arribessin noves resolucions i així arxivar-los per “pèrdua d’objecte”. Per a qualsevol estat democràtic, en resum, un escàndol rere un altre. Ningú jutjarà mai el TC?