El desig i l’esperança

Em moc entre el desig i l’esperança, he perdut la fe. Opino amb un “potser”. Ara, m’apassiona el tsunami pels carrers. Però... aquests actes, faran reaccionar els que manen, els que de veritat manen a l’Estat espanyol, a Europa...? Cada cop veig més clara una descripció social basada en els savis Marx i Engels. Sí... sí!! Parlo d’aquells que potser hauríem d’exhumar i posar-los al bell mig del mapa del planeta. El mapa de veritat, el que ens mira des de l’Equador.

Obrim els ulls, Sàpiens!!! Al fons de tot plegat, hi ha la riquesa acumulada en algunes mans del món. Unes mans amb afany d’arreplegar amb cobdícia el que sigui, pedres precioses, pintura, or, diners... uns diners que són el símbol de les pedres precioses, la pintura, l’or i dels diners... hotels impensables... iots... i objectes de luxe a tot arreu. Viuen per això i estiren tots els fils de les nostres vides. Tant, que decideixen quins servents polítics han de manar. Els polítics sempre seran nostres...! xiuxiuegen cada vespre, després de mirar l’Íbex.

Els polítics dels Estats, el poder zombi, entre el diner i el poble. I, el poble, el poble som nosaltres. Tu i jo, i tots plegats. Ells, els boigs pels diners i la riquesa, manen les lleis sindicals, els impostos, les jubilacions. Manen què cal que la Unió Europea decideixi. Manen què han de fer els pobles. Separar-se??? Sisplau!!! Separar-se un poble que manté mitja península? Que mai, mai no ho voldran... Que se’ns han rifat des del primer mil·lenni constantment... Som al bell mig d’un pas estratègic, entre una península quasi buida i el continent ric. Som el tap. Al llarg del mil·lenni hem sigut dels poders francesos, dels espanyols, dels francesos, dels espanyols. Els anglesos han vingut a favor nostre quan els ha convingut..., si no ens han deixat plantats. Fins i tot, un dictador militar va anar a caçar el nostre president, que acabava d’exiliar-se, i el va assassinar. Fe? En què? En la Natura més immediata. La terra, el mar... la neu, la pluja... si no la fem malbé. República? Només en conservo el desig i l’esperança.

I, alerta... molt alerta, catalans! No oblideu mai que, al capdamunt, l’Estat és en mans dels polítics esdevinguts els servents dels que tenen el poder: els rics.