L’enemic i les arengues

Michela Murgia, al seu assaig Instruccions per fer-se feixista, elabora un conjunt de regles que, en aparença, podrien formar part d’un decàleg del bon feixista i que, en realitat, són justament el contrari. Sota la superfície, hi ha una ironia sagnant, un retrat precís, quirúrgic i demolidor de l’extrema dreta i del seu auge contemporani. Diu, per exemple: “No ens podem convertir en feixistes sense un enemic, perquè per posar-se a governar, el feixisme ha d’oposar-se a.” Els conceptes d’adversari o d’antagonista polític són per als demòcrates i afirma Murgia que és bo que els demòcrates considerin els feixistes com a tals –adversaris o antagonistes– perquè el sol fet de nomenar-los així ja legitima l’extrema dreta. És el que ha passat a Espanya. A poc a poc, amb lentitud, però amb persistència, el feixisme ha tret el cap en tertúlies, en les notícies, en els titulars dels diaris, en programes frívols i de divertiment. Com si es tractés d’una opció normal i respectable. Ja havien triomfat abans de les eleccions, com recordava molt bé l’Alba Sidera en referir-se a l’ascens feixista a Itàlia. Ben pocs han estat els que han fet cas de les paraules que va dir Chirac l’any 2002 quan es va negar a enfrontar-se a Le Pen: “Davant la intolerància i l’odi, no hi ha transacció possible, ni comprensió possible, ni debat possible.”

El feixisme s’ha instal·lat amb comoditat. ¿És culpa de l’independentisme català, com molts afirmen? Aquesta hipòtesi inclou una evidència, una falsedat i una mancança. L’evidència d’aquell enemic que deia Murgia; la falsedat (terrible, contaminant) de comparar i igualar un moviment pacífic i democràtic amb la violència feixista; i la mancança implícita que vol dir reconèixer que un estat com l’espanyol només ha sabut trobar en el feixisme un antídot contra una reivindicació política. Aquest feixisme d’ara prové d’antigues rancúnies, de la falta d’un projecte engrescador, de les proclames oficials (des del poder) pronunciades com si fossin arengues bèl·liques. Ve d’aquí.