‘Venerables’ restes

En el moment de redactar aquest article, Franco continua descansant plàcidament a la seva tomba del Valle de los Caídos. Quan es publiqui, el seu plàcid descans serà en un altre indret de l’Estat, obert a l’adoració perpètua dels seus seguidors, que encara són nombrosos.

El trasllat –produït com a torna oferta a milions de demòcrates espanyols– no posa fi a una de les més grans ignomínies d’un aspecte de la pitjor Transició, que, lluny d’acabar-se, rebrota, cada dia que passa, en els seus aspectes més negatius. Els principals i únics responsables que això hagi estat així no són altres que els diversos governs socialistes d’“esquerra”, que han governat el Regne d’Espanya des del 1982.

Que hagin hagut de passar quaranta anys, entre governs de la UCD, el PP i el PSOE –sòlidament agermanats tots en la protecció de les restes d’un dels més sanguinaris dictadors que registra la història contemporània europea–, constitueix un dels fets més escandalosos del segle XX i del present.

Voler presentar avui, per part del PSOE, el trasllat –amb tots els honors– de les restes del dictador d’un lloc a l’altre –de Cuelgamuros al Pardo– és un dels majors exemples que la llavor plantada per Franco des del 1936 ha trobat una terra ben abonada entre els populars i socialistes perquè continués creixent durant el període històric, que és, en alguns aspectes no menors, una pura continuïtat, disfressada, del règim dictatorial franquista.

Determinats hàbits del passat –avui no s’escau parlar de la justícia– continuen gaudint de bona salut. Entre els elements més propis del règim de Franco, cal destacar l’odi de l’Estat espanyol i dels seus governs contra Catalunya, les seves institucions i els seus dirigents. Ho concreto avui, amb la impunitat amb què els governs del PSOE han consentit –per convenciment?; millor, per covardia– que la magnífica tomba del dictador hagi sobreviscut en un lloc públic tan transitat.

No hem d’oblidar que a la tomba d’aquell assassí que els socialistes han conservat amb tanta estima durant tants anys, es custodiaven les restes d’aquell que va causar, només als fronts, uns 300.000 morts; que a la seva columna de la mort, entre Sevilla i Madrid, Franco va executar 150.000 persones, que en ocupar Badajoz foren assassinats 1.437 republicans; 12.507, a Sevilla; 6.019, a Huelva; 3.280, a Navarra i 1.927, a la Rioja.

El mateix Franco –aquell que ha gaudit d’una magnifica estada en un indret privilegiat on es respira aire pur– va afirmar que a Catalunya havia assassinat 54.000 persones; 70.000, a Madrid, i 20.000 a València. Paul Preston ha escrit que “les diferències entre el nombre de morts en mans republicanes i en mans dels rebels són abismals”; sense oblidar que, de totes elles, l’únic responsable va ser el mateix Franco per haver provocat una guerra, el nombre total de víctimes de la qual s’apropa al milió de persones.

En aquestes condicions, ningú no podrà negar la llarga ignomínia que suposa que l’esquerra espanyola hagi hagut d’obrir un nou període electoral per, a la desesperada, procedir a fer allò que hauria d’impregnar de manera inesborrable la seva consciència –només política?–, des del moment en què els espanyols li van atorgar la majoria absoluta per governar en solitari. Pel que és fàcil deduir, el PSOE ha hagut només de canviar de lloc els ossos d’aquell assassí per intentar enganyar la ciutadania fent-li creure que el seu antifranquisme és quelcom més que un oportunisme matusser. Massa gent s’ho creurà. És així de trista la nostra realitat política?