Ara i el fèmur

En aquests dies de descarrilament col·lectiu de brúixoles, quan la creativitat resta endormiscada i ja et meravelles per ben poca cosa, el cervell reposa en un punt mort intermitent. Llavors, sense voler, penses en la lluita contra el temps, el tema clau de les bones novel·les. Allò tan filosòfic de qui soc i cap a on vaig, de què soc i quant em queda. Un dia et lleves i encara no ha deixat de ploure. Surts al carrer i en dos minuts ja tens els camals dels pantalons xops i els cabells amb tanta electricitat estàtica que hi podries coure castanyes. Ara m’hauré de canviar. El preadolescent que corre per casa et fa adonar de la buidor de l’adverbi ara. Ara no existeix, perquè quan has acabat de dir “ara”, ja no és ara, és el següent ara, que tampoc no ho és, perquè en el temps que trigues a dir “ara” ja ha passat. Només són quarts de nou del matí i el debat és metafísic a més no poder. Sembla mentida que una generació instal·lada en l’hiperpresent reflexioni sobre la contradicció que implica aquest ara que, en realitat, no existeix. És la teoria del caos, l’efecte papallona que fa que, mentre una criatura estudia els ossos del cos humà per a un examen de naturals, les seves dues besàvies es trenquin el fèmur amb tres dies de diferència. L’ara no deixa de ser una broma macabra d’un destí que, per més que ens hi esmercem, no tindrem mai del tot apamat. L’ara és una paraula polisèmica. Val més que oblidem el seu absurd significat temporal. Quedem-nos amb el seu sentit de pedra consagrada. Blava, si pot ser. O no, esborrem-la del tot del nostre vocabulari. Per farsant.