“Deixem-ho per a demà!”

Corre un acudit força suat en què una esposa reclama al marit, que ostenta un càrrec polític, que compleixi el seu deure al llit. Però l’home sempre hi posa excuses: “Deixem-ho per a demà!”

Ve a posta aquesta vella facècia fent un bromós seguiment de les notícies que toquen l’Ajuntament de Girona. Vegem-ho.

Primer cas. El 2014 es va adquirir el fons Santos Torroella, integrat pels arxius d’aquell bon home, amb documents, quadres, cròniques... La família havia de cobrar 3.900.000 euros de l’Ajuntament, en una decisió polèmica que l’alcalde Puigdemont va salvar amb el seu vot de qualitat. Els terminis ja hauran vençut, i estaran pagats, i evitem considerar en aquest moment les implicacions judicials que el cas ha comportat. Aquest fons no l’ha vist ningú, llevat dels que estan en el tema. Tampoc se sap on es troba dipositat. Havia d’anar, una vegada restaurada, a la casa Pastors, on s’ubicaria el Museu d’Art Contemporani. Fa anys que es va tancar el casalot perquè les obres començaven “immediatament”. Però, vaja, just ara s’han adonat que al subsol de la plaça de la Catedral és possible que hi hagi restes arqueològiques de valor. S’hauran d’excavar, és clar, així que tot queda parat fins que s’acabi l’excavació. Un descans!

Segons cas. L’Ajuntament es va adjudicar el xalet Soler del carrer de Barcelona. Hi volien fer un Museu de les Matemàtiques fins que algú els va treure del cap tan absurda idea. Ara s’han proposat ubicar-hi el Museu de la Tecnologia, que és un altre disbarat, perquè el terme tecnologia és tan ampli, abasta tants coneixements, que de cap manera pot encabir-se en una casa de reduïdes dimensions, capaç solament per albergar una o dues famílies. Però, a més, quan volien fer-ho s’adonen que no saben per on començar, i per tant encarreguen un estudi a experts que ja ho estudiaran... Un altre descans!

Tercer cas. En el diari de dijous passat figura que l’Ajuntament ha resolt deixar en stand by la taula de marxants de la Devesa, que havia de plantejar qüestions d’aquell parc urbà. Sembla que no es reunien gaire, però en lloc d’estimular-los a fer-ho, és mes còmode deixar-ho per a un altre temps, i prou. Per altra part, les millores a la Devesa encara estan pendents d’un “estudi de l’arbrat” i dels usos que poden anar-hi. Assenyalen que s’ha de “definir i regular entre tots què ha de ser el parc urbà”. Aquesta cançó enfadosa l’hem sentida tantes vegades els últims decennis que fa vergonya escriure-ho. Però és un altre descans.

Les intervencions reals en el patrimoni municipal es demoren d’un any per l’altre, fins que un dia vingui algú trempat que ho endegui tot, una vegada estudis, dissenys, memòries i excavacions estiguin acabats!