Un casquet de llana

Conèixer els escriptors que t’agraden no sempre és una experiència gratificant. Tot sovint la seva conversa està per sota de la qualitat de la seva escriptura, a vegades els descobrim una mica pedants o, al contrari, d’una modèstia embafadora, o una mica massa tímids per haver arribat on són i tenir l’edat que tenen, o fa l’efecte que, per confraternitzar amb els seus lectors, necessitin enfonsar-se al fang, com qui baixa a la mina, renegant molt, alçant la veu més del que cal i gesticulant de manera simiesca. Afortunadament, hi ha cops que la trobada amb l’escriptor que has apreciat en els seus llibres no defrauda les expectatives, no pas perquè se’t reveli, per dir-ho així, com una llegenda feta carn, sinó perquè se’t presenta, el primer dia de fred viu de tardor, amb un casquet de llana i accepta amb resignació que l’hagis reconegut per això, perquè se t’ha acostat amb aquesta nota eslava al cap. De fet, Simona Škrabec porta sempre gorra, encara que sigui a la essa del cognom, un petit accent de ganxo que no perdona mai que li treguin perquè sosté tot sol el paisatge eslovè d’on prové. “La petita pedra amb què ensopegues per confirmar la vastitud del món”, va dir-ne en una entrevista. Qualsevol imagina, escoltant-la durant la sessió que hem organitzat uns quants lectors, que és també el piolet que fa servir per perforar el gel dels nostres cors.

Simona Škrabec, traductora, assagista, presidenta del comitè de drets lingüístics del PEN Internacional, ha escrit un llibre insòlit, un llibre dens i lent que fa una companyia meravellosa. Torno del bosc amb les mans tenyides és ple de primeres vegades, d’aquella resplendor intensa que desprèn la fricció entre la realitat i el somni, com veure per sorpresa l’aleteig nerviós d’un colibrí vora un cubell d’escombraries o recordar una imatge teva adormida al sol de quan tenies setze anys, i també és ple de cruïlles, de llocs de trànsit, com ara habitacions d’hotel, aeroports, andanes d’estació o arcs de control de passatgers, en els quals aposta igualment per la vida. Hi ha, sobretot, a cada pàgina, aquella discreció que Pierre Zaoui identificava amb la resistència: ser al món sense fer-se notar, reclamar el dret, en una societat devota de la cridòria i l’aparença, de no fixar-se més que en una fulla margenera, un fluorescent en una paret bruta. Una de les formes més efectives de resistència, va dir Simona Škrabec en la nostra trobada, és la bellesa, “prou etèria per posseir-la i, al mateix temps, donar-la als altres”. Les notes que vaig agafar amb lletra apressada aquell dia acaben amb una frase que no comprenc: “La llum s’apaga de seguida. Molts han nascut per a això.” Potser és una referència velada a com ens guarden de la foscor els escriptors que porten casquet de llana.