Les dues Espanyes

Deia un poeta andalús, Antonio Machado, en un famós poema: “Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón.” I hi va haver una guerra civil, per un cop d’estat feixista. Quan va morir el dictador, hi va haver l’ominosa transició, que encara dura. Una de les claus d’aquella “victòria”, única a Europa (excepte Portugal), la de Franco, i van voler anihilar els Països Catalans, amb una llengua pròpia, una cultura pròpia i industrialment avançats. D’aleshores ençà, els PPCC han estat “el problema”. Hi va haver una pausa, quan dos astuts governants, González i Pujol, van pactar. La resta ha estat la següent: els PPCC han estat la colònia d’Espanya, la colònia dels Borbons, i com a tal, imprescindibles. No és “Cataluña es España”, com els agrada de proclamar, sinó que “Catalunya és d’Espanya”: una propietat.

Ara tenim presos i condemnats innocents, per haver dit la veritat, acusats de coses tan absurdes com “tumulto”, una manifestació pacífica contra gent armada, o malversació. A veure: em podeu dir què ens ha costat la visita del rei espanyol a Barcelona, per riure-li les gracietes a la seva nena?

El mal és que continuaran igual. No ens deixaran anar de cap de les maneres. La nostra llibertat, com la sentència del procés, està prèviament pactada. Tant se val què digui Europa o Amnistia Internacional. Som una colònia i continuarem essent-ho.

Que ara, a dins d’Europa és més difícil? Tant se val. No ens deixaran anar. Cap de les dues Espanyes. Ja podem tenir raó o tenir ajudes indirectes. Mai no serem lliures. Encara que facin concessions. Inclosos dos civils pacifistes com són Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Les coses pinten malament: a Torra el detesten. El futur president espanyol és d’una mediocritat i d’una feblesa evidents.

Tenim mala peça al teler, companys.