I l’elefant seguirà present

Anaïs Nin deia que no veiem les coses tal com són, sinó que les veiem tal com som nosaltres. Probablement aquesta dicotomia entre la seva realitat i la nostra, si no la salvem amb l’honestedat, és el punt clau de la no entesa. Fixem-nos en el que ens passa als catalans, o a molts catalans, quan els espanyols ens veuen no com a catalans sinó com a mals espanyols als quals cal reeducar. Han d’entendre que la gran majoria dels catalans som capaços de sentir-nos únicament catalans però en absolut antiespanyols; en tot cas, això sí, ens sentim profundament contraris a l’assimilació, a la humiliació, i als sotmetiments, i volem ser lliures.

La passada campanya electoral, que va ser una còpia reforçada de la de fa sis mesos, també va girar en exclusiva sobre com han d’afrontar el conflicte català, veient-lo exclusivament tal com ens veuen i no com ens veiem nosaltres. En les seves anàlisis ens han arribat a dir: malalts, sectaris, supremacistes, colpistes, terroristes, insolidaris,... i que aquí hi ha un problema de convivència i violència; tot per negar que hi ha un problema polític.

Recordo haver llegit fa anys quelcom d’un místic que deia així: “com pretens trobar Déu si el negues?” Com pretenen trobar una solució al problema de Catalunya si el neguen? És la pregunta clau. De fet haig de dir que sí que ho saben i més que un problema d’anàlisi el que tenen és un de covardia. En el seu dia el problema, amb una mínima capacitat política i d’estadista, es podia haver resolt fàcilment, però el temps l’ha engrandit i ara és un elefant que ja té massa força i saben que no el poden dominar. I arribats aquí només hi ha una manera, que és deixar les ambicions de sotmetiments i acceptar que només un pacte entre lliures és possible.

Si han estat atents a la darrera campanya i als debats, més del noranta per cent de totes les intervencions feien referència a Catalunya. A totes les televisions, ràdios i diaris de fora de Catalunya el tema estel·lar era Catalunya, i vista tanta coincidència i unanimitat hom es pregunta, és que a Espanya i les comunitats autònomes no tenen cap problema? És que no hi ha problemes d’atur, d’atur juvenil, de finançament, de pensions, mediambientals, de canvi de model energètic, dels dèficits sanitaris, socials, pressupostaris, feminicidis,...? A ningú l’afecta tot això? Ningú veu l’alentiment econòmic que s’apropa i els seus previsibles efectes? Tothom està satisfet de l’ensenyament primari, secundari i universitari? Tothom està content amb aquesta promiscuïtat entre els tres poders de l’Estat que Montesquiu s’està retorçant a la tomba? Tothom està d’acord amb aquesta deriva suïcida de pèrdua de drets que pensàvem intocables i que avui qualsevol fet es por convertir en susceptible de ser terrorisme i emparats amb aquesta paranoia d’enemics imaginaris, es puguin tancar web, internet, i el que faci falta? A la campanya, segur només importava Catalunya i els pèrfids catalans? I total, per què si l’elefant segueix present. Einstein advertia que si vols resultats diferents no facis el mateix, doncs això. Vull pensar que han vist i anat acceptant que ni amb l’ajut del TC, ni del TSJC, ni de les forces repressives, ni amb el BOE, actuant conjuntament han mogut l’elefant; més encara: l’elefant va creixent!

Tinc l’esperança que un dia molts d’aquests espanyols que han comprat cegament i acríticament el discurs interessat de molts polítics de l’anticatalanisme descobriran que era maliciós i pretenien excitar les masses perquè els proporcionava vots. I descobriran el grau de manipulació de què han sigut víctimes, i tard o d’hora es trobaran amb greus problemes que els havien amagat amb aquest discurs i que hauran d’afrontar la realitat amb força sacrificis, perquè una cosa és clara, ni amb Unides Podem en el govern, deixaran de fer les reformes que demana la UE. Recorden el que els va passar a Grècia amb els que van votar Syriza? I mentrestant, l’elefant seguirà present.