Dr. Torra i Mr. Torra

Els predecessors de Torra esbossaren evolucions polítiques diverses que s’unificaven en la seva gestació primigènia dins els búnquers estructurals dels partits. Així doncs, tenim d’una banda un Montilla instruït en el municipalisme del cinturó roig i en l’aparell d’un PSC capaç de mutar d’Obiols en Iceta previ experiment amb Pere Navarro, i de l’altra, un Mas alçat pel patriarca del llogaret per revifar un model de relació amb l’Estat que fou dinamitat pel propi hereu després d’accedir al Parlament amb helicòpter. Fins i tot, reconeixent-lo com un anarquista de la partitocràcia, trobem un Puigdemont erigit a la presidència des del mèrit partidista d’haver enfonsat un bastió socialista amb l’estelada.

TOTS tres personifiquen models governamentals diferents, però tots tres residien a Palau amb deutes amagats en les bambolines de les jerarquies internes, i aquí entra la figura irreductible de l’activista al·lèrgic a la correcció política. Un president marcat pels errors provinents del que accepta un càrrec per lleialtat a una causa que sobrepassa la realitat del país. Per això el desencert de l’“apreteu, apreteu” i la conseqüent contradicció de mantenir qui enviava els Mossos a Urquinaona per carregar sense distinció entre violents, manifestants pacífics i periodistes, o per no referir-nos, evidentment, al silenci eloqüent de les primeres hores dels aldarulls de Barcelona en què s’hi podia desxifrar el pensament sediciós d’una bona part de l’independentisme fart d’omplir papereres amb un somriure ingenu. Eren dies en què Quim Torra volia ser erròniament un més, perquè mai ha abandonat la seva ànima de president d’Òmnium, on el pes de la causa és major que la força dels fets visionats per tot polític pragmàtic. De totes maneres, la crítica al Torra polític es converteix en un elogi a l’activista quan davant Barrientos parla de llibertat d’expressió sense ser un actor barat realitzant un acte de marxandatge partidista, ni un polític calculador per salvaguardar les restes de Convergència, sinó un militant coherent amb la seva trajectòria que no vol ser recordat com qui ell mateix no vol recordar: Visca Macià, mori Cambó!

Així doncs, probablement d’aquí a uns mesos, quan rebi la sentència neuròtica de la inhabilitació per uns llaços grocs, en silenci es sentirà alliberat d’un càrrec parit pel que té la capacitat de dir veritats odiades per la gent del carrer, una dificultat de la qual podria fer un màster Esquerra i el seu enèsim pas del pactisme al bloqueig absolut, i és que al final aquí tothom es va passant les 155 monedes de plata per no sortir estripats als llibres d’història. En definitiva, a l’hora de governar no ha estat precisament un estadista, però d’història el President Torra en sap una bona estona, i és conscient de la diferència entre l’activista protagonista i el president antagonista: l’honor per sobre la veritat.