La llei Aragonès

He de confessar que llegir textos legals em produeix un tedi enorme. Es tracta d’escrits massa formals, que obliguen a rellegir-los constantment per no perdre el fil i excessivament repetitius i, alhora, confusos. Però, tot i això, els he de dir que finalment he aconseguit empassar-me aquell avantprojecte de llei que actualment està en boca de tothom: la llei de contractes de serveis a les persones. Els sona? No? I si ho canviem per “llei Aragonès”, aquella de la qual molta gent opina i que, sospito, poca gent coneix? Ara sí? Doncs som-hi. Els deia que havia aconseguit llegir-la, i la veritat és que no he sabut trobar enlloc que aquest avantprojecte obri la porta a més externalitzacions dels serveis públics, tal com sostenen no poques persones de l’anomenat anticapitalisme nostrat. El que he llegit és una proposta –iniciada per cert pel conseller Romeva i paralitzada per l’aplicació del 155– per regular millor aquelles activitats que avui ja estan externalitzades. Que no parla de futures remunicipalitzacions, com a mi m’agradaria? Cert. Tant com que tampoc les impedeix i tant també com que es posen les bases per regular de manera més transparent aquells serveis que avui ja presta el sector privat. En primer lloc rebaixant molt el criteri del preu com a factor clau de la contractació. Aquesta ha estat fins ara la principal arma de les grans empreses i corporacions que, com Sacyr o Accent Social, aquesta darrera dirigida per Florentino Pérez, copen actualment aquesta mena de serveis en llocs com, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona. Segur que la llei és millorable, i de fet hi ha hagut i hi ha encara els espais parlamentaris per poder introduir-hi canvis. El que no és seriós és renunciar a debatre per fer possibles aquestes possibles modificacions i alhora atiar el carrer amb una barreja d’electoralisme i de mitges veritats. I qui estigui lliure de pecat en el tema de les subcontractacions, que tiri la primera pedra. Segur que el roc arribarà fins a Verges.