Un serrell com el d’Esther

Potser encara anava a costura, llavors, no ho recordo bé, però és molt probable que fos a casa d’aquella modista que a l’estiu s’esforçava a instruir mitja dotzena de noietes del barri en les arts misericordioses del punt de creu, que vaig fullejar per primera vegada una de les historietes d’Esther y su mundo. Era una revista per a nenes més grans que jo, que encara reia com un bordegàs amb les aventures d’en Mickey i l’ànec Donald i només tenia ganes d’acabar la classe per passar la resta de la tarda vestint i desvestint nines retallables rere el moble bar del menjador. Em sembla que mai no havia servit per a res més que per guardar-hi els nostres joguets, aquell moble americà tan chic, folrat amb una espècie d’arpillera de color marfil, excepte que un temps també vam organitzar-hi amb els germans unes curses de cargols que van deixar un rastre de bava enganxifosa al taulell fins al dia que la mare ho va enviar tot a desballestar, farta de passar-hi la baieta inútilment. Esther era l’heroïna de les altres nenes que anaven a costura, de la meva cosina entre elles, que és de qui aprendria tot el que calia saber de la feminitat adolescent, vivaç i ruboritzada. Algunes de les seves amigues ja tenien noms fabulosos, com ara Fanny o Gladys, que aquí sonaven encara a marcià, i es pentinaven amb la mateixa gràcia flotant que el personatge creat per Purita Campos, amb aquell serrell tan esponjós que li ombrejava la cara pigallada, i aquella cueta baixa, mig desfeta, just per revelar un caràcter intrèpid i una nuca esvelta que adornava amb un llaç o un clavell, segons el cas. A mi, en canvi, encara em pentinaven amb una cua de cavall alta i estreta, al límit de l’estrangulació capil·lar, que em deixava un front bombat vergonyosament al descobert, brillant com una calba frontal, damunt el qual la mare no permetia que hi quedés en suspensió ni l’ombra d’un cabell. Amb aquesta faç tibada fins a demanar a crits l’extremunció, vaig començar a llegir les històries d’Esther i el seu món.

Ser gran era tenir un serrell com el seu, i sacsejar-lo com ella, amb una gràcia irresistible i desmanyotada. Arran de la mort de la dibuixant que ens la va regalar durant aquells anys difícils, he intentat fer memòria d’algun dels episodis que vaig llegir amb fruïció, i la veritat és que amb prou feines recordo el nom de les seves amigues i del noi que li agradava, però no he oblidat mai aquella manera que tenia d’arribar a casa i llançar-se al sofà amb un sospir, o de quedar-se pensativa en un racó de vinyeta, o de caminar amb les mans a les butxaques dels pantalons acampanats, mentre donava un cop de peu a una pedreta o una llauna, ni les armilles ni les boines que portava, tan chics, tan inoblidables, com el nostre moble bar.