Marcs mentals en conflicte

Des que l’extrema dreta postfranquista de Vox s’ha assentat amb força al Congrés dels Diputats, que s’han publicat tot tipus d’hipòtesis sobre les causes que han portat els de Santiago Abascal a arribar a cotes tan altes d’acceptació entre els votants. Certament, els resultats van caure com una gerra d’aigua freda malgrat que les enquestes ja advertien del fenomen i que ningú es va sorprendre dels 52 diputats que van aconseguir. No obstant, amb el color verd tenyint una bona part dels escons ara tothom intenta espolsar-se les puces per no semblar còmplices d’aquest fenomen.

Malauradament, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Espanya, definitivament, s’ha assimilat a la majoria de països europeus on ja fa temps que els seus ciutadans conviuen amb els partits d’extrema dreta, que han trencat les dinàmiques tradicionals que havien regit la política europea del segle XX. L’extrema dreta ha aparegut a Europa, també als Estats Units o al Brasil, com una resposta contra l’statu quo d’aquells col·lectius que se senten perdedors de la globalització, de les noves dinàmiques interrelacionades de l’economia global, d’aquelles societats multiculturals que viuen fusions d’identitats en un entorn totalment gasós. L’extrema dreta advoca per un passat mític, una societat patriarcal, una crítica a la intel·lectualitat, una identitat en perill i una política econòmica proteccionista: es teoritza com una reacció a les conseqüències de l’actual mundialització regionalitzada.

Els processos globalitzadors no han beneficiat a tothom igual. Hi ha exclosos. Però, més enllà dels aspectes estructurals, cal analitzar el cas particular que ens toca viure per entendre que, a Espanya, ningú es pot escapar de l’autocrítica a l’hora d’entendre l’ascens de Vox. Valgui per endavant, però, que hi ha quelcom que és essencial: l’Espanya del segle XXI pateix d’una transició mal acabada, que no va aconseguir foragitar patrons i comportaments propis de la dictadura. Davant del soroll de sabres s’havia d’establir un diàleg caut per poder integrar els poders de la dictadura dins de les noves estructures democràtiques; però, no siguem il·lusos: una vegada es van haver blanquejat els antics autòcrates i se’ls va buscar un encaix mínimament còmode dins del nou sistema, no hi va haver cap mena de voluntat per continuar exigint responsabilitats. Aquells qui van donar suport al dictador fins al llit de mort va suposar-se que es transformaven, de la nit al dia, en demòcrates pensant que mai més no tindrien nostàlgia de determinades pràctiques de temps passats.

Espanya ha tingut un substrat adobat per a l’aparició d’aquest tipus de formacions polítiques. Sobretot, perquè molta part de la societat espanyola ha viscut el fet de la política sobre la base d’un marc mental predemocràtic que mai es va trencar del tot per poder acontentar a tothom: la unitat de la pàtria és intocable, innegociable, entesa com a quelcom natural i, com sabem, està per sobre fins i tot de la racional interpretació de la llei. En aquest sentit, la lluita legítima de gairebé la meitat dels catalans per poder tenir un estat independent es pot presentar, en el fons, com una lluita entre marcs mentals. El conflicte entre els frames oposats –com es veu a la darrera enquesta del CEO, que pregunta a tot l’Estat– esdevé la clau per entendre per què una sortida negociada a la crisi política del Principat és tan difícil en aquests moments. I, per aquest motiu, no tinc cap mena de dubte que, indirectament, també l’auge de l’independentisme a Catalunya ha estat contestat amb més extrema dreta fora del Principat. L’independentisme és legítim, però no ens ha de sorprendre la reacció de l’oponent: “acció-reacció”, em recordava el professor Antón Costas.

No obstant, l’independentisme no ha crescut com a resultat d’un lideratge màgic amb intencions personals, ambicioses i ocultes com intenten presentar alguns totòlegs. És una manera maximalista i fàcil de resumir el conflicte sense intentar posar-se a la pell de l’altre. I, quan es busca reduir l’anàlisi a lideratges unipersonals i mentiders també es contribueix a donar ales a qui proposa solucions fàcils per posar fi al moviment: a Vox. Perquè si no entenem racionalment que l’estat de les autonomies no acontenta a tothom i està forjat posant en relació diverses comunitats nacionals, llavors la solució per a alguns només suposa desempallegar-nos de l’actual estructura i retornar a un estat centralitzat i autocràtic que no ens obligui a trencar-nos el cap per entendre la complexitat. “Voteu-me a mi, que jo us asseguro que no haureu de tornar a votar mai més”, gairebé s’atrevirà a dir un dia Abascal, qui la nit del 10-N ja va prometre reforçar la mística de la pàtria i impulsar la política social. Retornem al passat?