Llatinoamèrica al cor

Segons un cens del 2018, a les comarques gironines hi vivien 2.165 bolivians i bolivianes. També 10.831 hondurenys, 2.712 colombians, 2.087 argentins, 2.005 brasilers, etc. Totes aquestes comunitats anaven creixent, llevat de la boliviana, que en un any havia baixat 167 persones, en un signe relacionat amb la bona marxa de l’economia del seu país d’origen. Ara tot s’ha desballestat. Segurament Evo Morales es va equivocar en canviar la constitució per presentar-se una tercera vegada. Millor que hagués pogut i sabut generar un relleu; probablement hi ha altres errades en la seva gestió, però quan es mira el resultat dels seus anys de govern, Bolívia ha capgirat per a bé totes les taxes d’analfabetisme, atur, pobresa, etc. Els paràmetres han canviat favorablement, però ara una conxorxa entre els interessos multinacionals, la influència de l’Església evangèlica i l’exèrcit estan devastant un país que després d’anys de desigualtats havia aixecat el cap. I fixin-se que ja no se’ns parla de Veneçuela, perquè just al costat, a Colòmbia, també hi ha revoltes, com a Xile, on es torna a assassinar la gent per les seves idees, a l’Equador, a Haití o al Brasil. Llatinoamèrica és altra vegada un polvorí gens encoratjador. La regressió és evident en la majoria de països. Hi ha la sensació que una vegada els americans estan aixecant el vol del Pròxim Orient, han tornat a orientar els seus interessos cap als veïns del sud. A Bolívia, almenys 34 persones ja han mort arran de les protestes i hi ha centenars de ferits i de detinguts. A Xile hi ha 23 morts (inclòs el dramàtic assassinat de la fotoperiodista i documentalista Albertina Martínez), i milers de ferits i detinguts. Podríem continuar, però per entendre més aquests territoris germans tenim una nova edició de l’Agenda Llatinoamericana, “un anuari d’esperança dels pobres del món”, dedicada al Tsunami 4.0 i la revolució digital. Es dona la circumstància que la del 2020 és la darrera que han pilotat José María Vigil i Pere Casaldàliga. A casa nostra, l’Agenda està coordinada per Jordi Pujadas, i en Jordi Planas és, com sempre, el seu incansable divulgador. L’Agenda es troba a tot Llatinoamèrica i també a Itàlia, França o Suïssa. L’Agenda és aconfessional i, sobretot, macroecumènica, és a dir, d’un ecumenisme de suma, no de resta. I és “una obra col·lectiva, un patrimoni comunitari, un anuari antològic de la memòria i l’esperança...”