Terrorisme d’estat ( i 2)

En l’anterior article esmentava que el 2010 se’ns aplicà obertament el terrorisme d’estat, amb la sentència que escapçava l’Estatut. Recentment hem tingut la versió de l’1-O del 2017 amb el 155 inclòs i la del 14-O del 2019; no obstant, de manera indiscriminada, no paren d’aplicar-la permanentment. La fòbia dels poders fàctics és la mateixa des del 1714; han passat tres segles i ha esdevingut endèmica, fins a recordar l’antisemitisme de l’Alemanya nazi o l’apartheid a Sud-àfrica. L’Estat s’autoanomena democràtic, però no els fets: limitació de drets, criminalitza tota protesta on veu terrorisme, rebel·lió o sedició, atonyina a tort i a dret, fins i tots els periodistes, i segueix utilitzant els mateixos procediments policials del temps d’ETA per perseguir abertzales i, ara, l’independentisme català, empresonant els seus dirigents acusats de sedició pel Suprem, que segons la sentència d’Amnistia Internacional, és un veredicte mancat de concreció i de proves concloents. Dia sí, dia també, processen qui no els agrada, també el president Quim Torra, per desobediència a la JEC (?); una persecució ideològica que no ens ha d’estranyar, tenint en compte els orígens de l’actual règim del 78, la seva justícia franquista i la seva deriva a la turca.

Sr. Sánchez, no et vulguis enganyar fent el solitari, la sentència del 14-O no ha resolt el conflicte polític. Si fossis estadista reaccionaries a temps, ja que la utilització del poder militar per preservar la integritat nacional i/o el regim del 78 no és una opció racional, com no ho era la de Don Quixot d’atacar els molins de vent. Mai resoldràs el conflicte català judicialitzant la política; només hi ha una única manera: dialogant sense línies vermelles. Si no és així, la ciutadania, i no el gobierno de España, té i tindrà la darrera paraula. Les urnes t’han canviat el discurs: el teu PSOE (més obtuso que obrero,) ha fracassat a Catalunya, en les dues darreres conteses, de l’abril i del 10-N, on Catalunya es va tenyir del groc independentista, i en totes dues, ERC, un partit republicà, ha guanyat les eleccions generals, quan anys enrere les guanyava el PSC; aleshores, però, mantenia un sòlid sentiment catalanista que Iceta, bon lladruc del PSOE, ha foragitat. L’aritmètica electoral no deixa lloc a elucubracions: sumes o no sumes. Si vols sumar, en democràcia, tot és negociable i res és impossible.

Prenc bona nota de la frase lapidària de John F. Kennedy: “Aquells que fan impossible una revolució pacífica, fan inevitable la revolució violenta.” L’autodeterminació que reclamem pacíficament els catalans, la podem exigir, perquè és un dels drets de la Declaració Universal dels Drets Humans que l’Espanya que la rebutja i la prohibeix amb violència, la va signar, tot i que ben segur molt a contracor...