Lambán té tota la raó

El president de la Comunitat Autònoma d’Aragó, el socialista Javier Lambán, ha posat al seu lloc la proposta del PSC de reconèixer Catalunya com a nació des d’un punt de vista emocional i cultural. Ho ha fet amb el to i el menyspreu que caracteritzen els individus que pateixen catalanofòbia, assegurant que “per exaltar la sardana o la Mare de Déu de Montserrat no cal que una comunitat autònoma es declari nació”, però la realitat és que l’ha clavat. Les paraules de Lambán són un resum excel·lent de 40 anys d’influència i pedagogia del PSC compartint projecte federal dins l’estructura del PSOE.

Afortunadament, les nacions no es declaren, ni es demanen, ni es concedeixen, ni s’inventen; simplement són, existeixen. I això no canvia pel fet que els estats les ignorin, les esmentin amb subterfugis en un paper anomenat Constitució o les reconeguin plenament. Les nacions són conseqüència d’un compendi de factors diversos, des dels geogràfics fins als polítics, passant pels històrics, culturals i idiomàtics. Catalunya és una nació no només per algun d’aquests factors, sinó per tots alhora; no ho és més ni menys pel fet de no tenir un Estat propi, ni perquè a Espanya la reconeguin o la deixin de reconèixer, sinó perquè té consciència d’ella mateixa, de la seva història, de la seva voluntat de ser al llarg dels segles i a pesar de la repressió continuada.

I, sí, efectivament, Lambán torna a tenir raó, Catalunya no cal que es declari nació per exaltar “la dansa més bella de les que es fan i es desfan”, cal que es declari nació perquè li siguin reconeguts els seus drets, entre els quals hi ha el dret a la pròpia sobirania per decidir un munt de coses que l’afecten, per exemple, com organitza la seva societat, amb quins valors i quines lleis, com treballa per aconseguir el benestar i la prosperitat dels seus ciutadans, i com es relaciona, col·labora o es solidaritza amb els seus veïns i amb la resta de nacions. Amb Espanya no hi comptin; amb el PSOE, tampoc, perquè els convé més decidir-ho tot ells.