Imatges de la memòria

Malament començava el novembre al passatge de la Torre, al barri de la Salut de Badalona, quan el primer dia, al matí, en un edifici s’obria un forat que deixava al descobert tot un pis de l’immoble. El bloc de pisos trontollava i obligava a l’evacuació d’una cinquantena de persones que hi vivien i, poc després, dels habitants de setze cases veïnes, per la possibilitat d’un enfonsament. Construït el 1967, en temps de vaques grasses de promotors sense gaires escrúpols, el càncer de l’aluminosi es feia patent.

La memòria retrotreia al novembre del 1990, quan al carrer Cadí del Turó de la Peira de Barcelona s’enfonsava “com un terròs de sucre” un dels edificis construïts per Romà Sanahuja, feia uns trenta anys, per enquibir-hi els barraquistes barcelonins, que per art de màgia i designi de José María de Porcioles, passaven “del barraquisme horitzontal al vertical”. Tot el barri es construí amb ciment d’aluminosi i materials de baixa qualitat. Sanahuja i Cementos Molins passejaren pels jutjats, que els eximí de qualsevol culpa. En una bogeria constructiva que enriquí un grapat de polítics i industrials, treballar amb el nou invent els feia molt competitius, i això s’estengué sobretot pel conjunt metropolità. De connivència amb alcaldes ben disposats, entre els anys 1950 i 1970 s’aixecaren els grans polígons d’habitatges, dels quals avui s’ha detectat que el 53% dels pisos foren construïts amb el verí aluminós als seus forjats. A partir de l’incident del Turó de la Peira es legislà obligant a una inspecció tècnica dels edificis de més de 45 anys, però a Catalunya actualment només un terç han complert amb l’obligació.

En l’enfonsament de Nou Barris hi va morir una dona; per sort a la Salut no hi ha hagut víctimes humanes, tot i que els afectats ho han perdut tot, quan no han pogut tornar a entrar als pisos, ara en procés d’enderroc controlat. Qui construí i qui tramità permisos ja ha desaparegut d’escena, com tants altres i, com sempre, la factura final recaurà sobre la gent més humil.

Enric Giralt Paulí (1945-2012) fou un periodista de trinxera, des de la premsa escrita fins a la televisió catalana, que visqué una època de gran compromís informatiu, que fins el portà a fer unes vacances a la Model. Acumulà un fons fotogràfic de gran valor periodístic, amb un seguiment exhaustiu de la creació de barris perifèrics en el conjunt metropolità i en la denúncia de les potents immobiliàries que anaven destruint, amb persistència, l’urbanisme de l’entorn. Els anys setanta i vuitanta del segle passat hi queden ben retratats. La família del periodista ha fet donació al Museu de Badalona de la vasta obra fotogràfica i aquesta setmana s’ha inaugurat una exposició d’aquesta obra, que es podrà veure fins a finals de febrer. Una mostra que cal veure, per anar aprofundint en el perquè de tot plegat.