Decadència

Ens destacava el periodista David Fernández l’estranya coincidència entre l’import del rescat bancari i el buidatge de la guardiola de les pensions. En altres paraules, els bancs, per mantenir el seu poder, han robat als jubilats de demà sense que pràcticament ningú hagi piulat. Que l’Estat sigui un dels més endeutats de la UE tampoc no es destaca cada dia, com tampoc el fet que les elits hispàniques semblen gaudir del privilegi feudal de l’exempció fiscal que col·lapsa una economia tradicionalment especulativa. Les sentències dels ERO d’Andalusia se sumen a la pràctica impunitat en què els afers de corrupció han esquitxat el PP, i que ens remet a una altra gran frase de Fernández: “Els sistema no és corrupte: la corrupció és el sistema.”

Efectivament, la d’Espanya és la història d’una llarga decadència, que va més enllà d’una proverbial incapacitat d’adaptació a la modernitat. De fet, en el llibre de referència d’aquesta dècada Per què fracassen els països, de l’economista Daren Acemoglou i el politòleg James A. Robinson, dediquen el primer dels seus exemples històrics a l’Espanya imperial a l’hora d’explicar els factors que generen dinàmiques autodestructives. Els autors consideren que la degradació de les institucions, comandades per unes “elits extractives”, representen la principal causa dels fracassos d’uns determinats estats respecte dels èxits d’altres.

Cal entendre tot aquest context a l’hora d’explicar la irracional reacció dels lideratges polítics, econòmics i culturals respecte a Catalunya i la repressió contra la dissidència. Vox, i el rampant reaccionarisme que inunda el vaixell espanyol, no és altra cosa que una resposta irracional a un procés, probablement irreversible, de degradació profunda d’un país que va gaudir de les seves oportunitats a la fi del franquisme, i que, per contra, ha dilapidat el seu capital polític, econòmic, social i cultural. Quan Rubalcaba anunciava que “Espanya pagaria el preu que fos per evitar la independència de Catalunya”, probablement devia ser conscient que estaria endeutant-se (també moralment) per damunt de les seves possibilitats. El traspassat líder socialista probablement era dels pocs conscients que replantejar una relació de poder respecte a Catalunya acabaria representant una pèrdua de control de les elits extractives madrilenyes, les encarregades de mantenir l’herència de la dictadura franquista, i anunciava la fallida moral, diplomàtica i política d’un antic imperi que mai no ha assumit la seva condició de potència de tercera divisió.

Els resultats electorals del 10 de novembre són una expressió d’aquest cul-de-sac històric: una barreja d’impotència a l’hora de resoldre els conflictes, i una reacció furibunda de l’establishment, amb un Vox que reclama una autoreclusió en un passat idealitzadament obscur. En altres termes, Espanya resta nua i fràgil davant els propis fantasmes del passat, mentre, desposseïda de perspectives engrescadores, sembla incapaç d’afrontar el futur. La resistència numantina a negociar amb Catalunya, a replantejar els equilibris de poder, l’atàvica por a espolsar-se el franquisme adherit a les seves institucions, és un pes mort que l’enfonsa al propi pantà.

No és cap secret (ni responsabilitat de cap bot rus) que la bombolla mediàtica espanyola, amarada de la cultura franquista, ha alimentat el relat fictici d’una Espanya democràtica. La repressió contra Catalunya, la corrupció sistèmica, un sistema judicial kamikaze, han enfonsat Espanya en el descrèdit internacional mentre voleien milers de rojigualdas als balcons de Madrid. Uns mitjans militants de nacionalisme banal espanyol han propiciat el silenci còmplice (o la complicitat oberta) d’una intel·lectualitat atemorida, que sap que qualsevol dissidència és qualificada de traïció. Així és com es pot explicar aquest estrany unanimisme entre una societat civil espanyola que no pot o no vol adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Espanya es troba en una dinàmica autodestructiva. I la incapacitat de resoldre els seus problemes immediats, de teixir aliances i projectes inclusius, és només la punta d’un negre iceberg.

Les decadències són períodes històrics incerts i perillosos. Poden ser més o menys llargs, i solen anar més enllà de les voluntats i propòsits d’esmena individuals dels líders. De fet, les crítiques als seus dirigents no deixen de ser reflex de la impotència col·lectiva. Les enquestes, amb aquesta intolerància i hostilitat vers la diversitat nacional, reflecteixen una responsabilitat que va més enllà d’una classe política qüestionada. La decadència, de fet, és una mena de marea històrica que sol abocar les societats vers la descomposició, o en una existència miserable. I no necessàriament una misèria material.