Peix al cove

Des del Pacte del Majestic, la primavera del 1996, mai Catalunya havia tingut tanta capacitat per incidir en la política espanyola. Aleshores, Jordi Pujol imposà les condicions i trià el cove per recollir el peix, tot i que potser es va conformar massa aviat i podia haver exigit molt més. Al maig d’aquell any, després de dos mesos de negociació, Aznar aconseguia la investidura per majoria absoluta i Convergència es disposava a pagar el preu davant un nacionalisme radical poc sensible al pacte.

Vint-i-tres anys després vivim un nou capítol d’aquella situació, amb tres diferències notables La primera motivada pel fet que el pacte no és amb els populars, sinó amb els socialistes; la segona és que avui qui seurà a la banda catalana no és el nacionalisme, sinó l’independentisme, i la tercera, la més diferencial, és que l’entorn és molt diferent quan s’ha de pactar amb gent a la presó i a l’exili.

El clan de Sánchez sap que la pròpia supervivència és en mans dels independentistes catalans, que a la vegada tenen el convenciment que ara poden triar la mida del cove. És normal que els actuals dirigents del PSOE –no pas els barons– tinguin pressa i que Esquerra vulgui marcar el ritme compassat, a més d’intentar portar Junts al vaixell del pactisme. El sanchisme s’hi juga el seu present però Esquerra arrisca el seu futur.

Amb tot, tornem a estar en l’escenari del peix al cove i del possibilisme com a mal menor. La ultradreta més ferotge és a la cantonada i l’independentisme necessita un xic d’aire, però es pot cedir en un context amb presos i exiliats? La pregunta és pertinent quan no es parteix de zero, sinó d’una intensa història de despropòsits. Temps de grans consensos, potser sí, però no a qualsevol preu.