M’han fet fora del Col·legi de Psicologia

Col·legiat des de 1986, els dos primers anys vaig aprofitar alguns cursos sobre temes que no havia tocat durant els estudis i sobre possibles sortides professionals. Des d’aleshores –i fa més de 30 anys!– no n’he aprofitat res, però he anat pagant les quotes que fixaven unes juntes de govern, escollides per menys del 10% dels col·legiats, alguns membres de les quals, com en altres col·legis professionals, en feien un modus vivendi, aquí i a Madrid. En la meva trajectòria professional en l’àmbit organitzatiu ningú no m’ha demanat mai si estava col·legiat o no –a la clínica sí que ho exigeixen sovint–. Tanmateix, pagava les quotes. Fins a l’1-O.

La reacció del meu col·legi a la brutalitat policial, pròpia dels partits del 155, i el seu silenci còmplice al llarg de més de dos anys a tota la repressió, amb l’excusa de no voler posar-se en política –recorden l’època franquista?–, va fer que més de 150 psicòlegs es neguessin, com a mínim, a pagar la quota semestral de 21,29 euros a un Consejo estatal que, pel fet d’aglutinar els col·legis autonòmics, recapta, només dels psicòlegs catalans, més de 600.000 euros anuals. Ara una nova junta a Catalunya, més “equidistant” –es diuen–, ha fet fora, sense avís previ d’obertura d’expedient, més de 80 objectors de consciència tractant-los com a morosos. Aquells que no posen en risc la seva continuïtat laboral persisteixen; la resta, a contracor i amb la ràbia de la impotència, han hagut de pagar. Hi ha moltes maneres de forçar el vassallatge per part de qui encara té la paella pel mànec. Per la meva banda, em sento personalment alliberat... i –solidàriament amb els col·legues– avergonyit per un col·legi que, en lloc d’escoltar els motius dels seus col·legiats i vetllar per la salut total de la població i pel respecte als drets humans fonamentals, se’n fot.