La cara de la crueltat

Veiem homes, dones i nens amuntegats en camps de filats inexpugnables on subsisteixen amb la misèria que els oferim: dutxa per cada 500 persones, vàter per cada 200. Són refugiats en territori europeu –l’infern a Turquia o a Líbia és encara més paorós. Veiem famílies sol·licitants d’asil dormint a la intempèrie a les portes del Samur de Madrid sense resposta –sense pietat– de l’Ajuntament perquè la campanya de la fred no comença oficialment fins al 25 de desembre. Sabem que des del 2015 almenys 15.000 persones han mort al Mediterrani intentant escapar de la guerra, la repressió o l’empobriment. El que no veiem són les cares dels qui es beneficien de tanta crueltat, dels factòtums de les empreses militars i de seguretat, del sector de la construcció, marítim i tecnològic que treballen per impedir l’entrada a Europa als desplaçats forçats (per conflictes que la venda d’armes genera o estimula). Sabrem qui són, però, si consultem la recerca del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, El negoci de construir murs, publicat recentment. Del tot recomanable per entendre a què destinen els estats els recursos, no precisament a l’atenció humanitària ni a posar fi a desigualtats i violències. Per a més informació sobre la vulneració dels drets en els exilis contemporanis: teatre i taula rodona organitzada per la Coordinadora d’ONG Solidàries, Òmnium Gironès i Justícia i Pau, 4 de desembre, 19 h, Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona.