Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

Persistim, persistim i persistim

La resiliència és la capacitat de sobreposar-se a les situacions adverses amb el control de les emocions. Són gent o societats tenaces que no abandonen mai els seus objectius. De fet aquesta és una qualitat imprescindible per a tots els guanyadors, puix que normalment l’èxit sempre arriba al final d’uns quants fracassos. Tots hauríem de recordar aquella frase que diu: qui tanca la porta per por que entri el fracàs, deixa fora l’èxit.

La història de Catalunya és plena de resiliència i molt especialment en el món econòmic. Hem tingut grans fracassos, alguns per culpa nostra i d’altres provocats i amb intencionalitat política. El Banc de Barcelona es va fundar el 1874 i va fer fallida el 1920. Va ser el pioner de la banca a Espanya, va gaudir del privilegi d’emetre paper moneda. Si bé al principi es gestionava amb gran prudència van canviar l’estratègia per dedicar-se a l’especulació amb les divises fins que l’esclat de la Primera Guerra Mundial, amb l’enfonsament del franc francès, el va portar a la fallida.

El Banc de Catalunya, fundat el 1920, va ser un banc molt important; durant la dictadura de Primo de Rivera juntament amb José Calvo Sotelo va crear el Banc de Crèdit Local (1925). Aprofitant la llei de monopolis del petroli de 1927, va fundar la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petroli (Campsa), en què inicialment l’Estat tenia una participació minoritària. També va participar en la creació del Banc Exterior d’Espanya el 1929. I també el 1929 va crear Cepsa, la primera companyia petroliera privada d’Espanya. Cap d’aquestes grans empreses té seu a Catalunya.

Aquesta activitat va crear molts recels i enveges a la banca madrilenya i basca. Amb la vinguda de la Segona República, després d’una campanya difamatòria, el socialista i militant del PSOE Indalecio Prieto, que no tenia coneixements econòmics, assessorat per Horacio Echevarrieta, va provocar intencionadament la fallida del Banc de Catalunya amb la retirada sobtada dels dipòsits que hi tenia la Campsa, i generar pànic. Com que no tenia ajuda ni del govern espanyol ni de la Generalitat, va fer fallida amb les pèrdues conseqüents dels que hi tenien dipòsits i dels accionistes.

Després de la desfeta de les caixes catalanes per culpa de la crisi passada, a Catalunya només quedaven dues entitats: La Caixa i el Banc de Sabadell. Durant el procés van rebre moltes pressions dels poders de Madrid per tal que es pronunciessin en contra o fessin un gest. Mai ho van fer. A partir de l’1-O, amb l’estratègia del canvi de seus, algunes empreses importants espanyoles i l’administració espanyola els van retirar milers de milions d’euros en dipòsits; un gest semblant al que van fer el 1931 amb el Banc de Catalunya. La feblesa de la banca davant d’aquests comportaments és importantíssima, i l’Esta espanyol hi va jugar fins al llindar de provocar una greu crisi.

També hi ha dos casos d’empresaris catalans importants que dibuixen molt bé el que ens passa: els laboratoris Almirall –on l’hereva és Cristina Gallardo, esposa de Manuel Valls– van ser uns dels que van traslladar la seu social a Madrid per estar contra el procés, i els propietaris de Grífols. En unes declaracions de Víctor Grífols el 2012, quan se li insistia per traslladar la seu a Madrid, va dir: “Abans d’invertir a Madrid ho faria a Gibraltar.” No és estrany que fos víctima d’una notícia falsa de desprestigi que va irritar molt Víctor Grífols, segons la qual traslladava la seu a Irlanda quan era mentida, només hi va centralitzar la secció de tresoreria. Ara per ara és l’única gran empresa i multinacional catalana amb seu a Catalunya. Ho deixo per escandalós i perquè el dia 13 la Cambra de Comerç de Barcelona farà públic el seu estudi del dèficit acumulat d’inversions en infraestructures que patim, i tindrem temps de parlar-ne.

La història seria molt més llarga, però amb aquests exemples podem advertir unes lliçons; la primera és que sempre hem hagut de remar a contracorrent i fa bona la frase del professor Mas-Colell quan va dir: “Espanya no ens deixa créixer.” I la segona és que també necessitem molt més “patriotisme empresarial”.

I, malgrat tot, la nostra obstinació fa que seguim creixent, exportem més que mai, fem més congressos i fires que mai, rebem més turistes que mai,... Som mesells i sabem que només guanyarem si: persistim, persistim i persistim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.