Venuts, per la seguretat

Ja fa mig segle, Abraham Maslow va descriure una llista de motivacions que –en forma de piràmide– mostraven nivells successius. A la base hi havia certes necessitats “deficitàries” o “de carència” (com ara menjar, beure, etc., que avui dia inclourien tenir connexió wifi i un endoll) i, més amunt, les motivacions “de creixement”, fins arribar a l’autorealització. La meva tesi és que un d’aquests nivells ens ha traït i barra el camí cap a l’autèntica realització com a éssers humans.

Al segon nivell d’exigències “necessàries” –just per sobre de les fisiològiques–, hi trobem “la protecció i la seguretat”. Cal allunyar perills amb certeses com que el 112 respon, que no tinc terroristes a prop o que la Visa rutlla. Hem de viure sense tensió ni incomoditats: així es justifica l’omnipresent videovigilància, l’ús de claus biomètriques d’identificació, la ingerència en les nostres comunicacions, el confinament d’espais públics..., i la il·legalització de certes idees. És “la societat del control” (Deleuze): ens hi sotmetem dòcilment per “seguretat”. Ja hi ha polítics amb rictus dictatorials que amenacen per mòbil a qui ha estat en una àrea “no permesa”; encolomen multes “inventades”, amb subtils subterfugis; bloquegen l’accés a internet o insereixen la teva carona en un sistema de reconeixement facial (a la Xina i a Espanya). Excepte si ets de l’oligarquia (banca, judicatura, policia), ets candidat a rebre una pallissa o una humiliació. Aquest dilema fastigós, “seguretat-llibertat”, és un clàssic! Però no és el pitjor.

L’alienació va més enllà: la tecnologia contemporània gestiona dades ingents i creixents mitjançant formidables algorismes. Em proporciona allò que m’és plaent: informació i contactes, ofertes perfectes per als meus recursos i desitjos, posts ideològics o sobre salut, cultura o turisme. ¿És això la meva vida? Els humans sempre hem deixat empremtes: tota comunitat ha anat plena de xafarderies. “We are data!”, cridaven l’altre dia. Dades gestionades per unes xarxes sense centre ni amos. Només se’n veuen ridículs “déus mortals”: a un li donen un estat; a l’altre, una corporació o un lector de codis QR a la porta d’una discoteca o, un dels pitjors, reben el control d’un tribunal de justícia.

El nou dilema, la nova dialèctica, és “control-intimitat”. ¿Ha mort l’autonomia dels éssers humans que predicaven els il·lustrats? Pou d’innocència: les nostres dades no són per a deturar terroristes (això és col·lateral): l’objectiu som vostè i jo. Som víctimes d’un poder “sistèmic i insensible”, que ens esclafa com a persones: la meva biometria interessa al sistema pel fet d’haver escrit aquest text. La nostra intimitat i possibilitat d’autorealització queden calcigades, en nom no tant de la “seguretat” sinó del simple “control”. El sistema ho necessita tot: començant per la seguretat, hem venut la humanitat. Però sempre quedarà un petit grup que s’hi resisteixi: oi que sí?