La normalitat de Vox

Durant molts i molts anys, els responsables d’organitzar les campanyes del PSOE i el PP t’explicaven que la victòria en unes eleccions generals espanyoles depenia bàsicament d’un bossa de vot de centre que basculava entre el centredreta i el centreesquerra. També es jugava una partida clau en les grans capitals –a les zones rurals, llavors, tot el peix estava venut; ara, amb l’Espanya buida, això ha canviat– i era bo tenir un bon resultat a Catalunya, sabent que bo per al PSOE era una cosa i per al PP, una altra, però bo al cap i la fi. Durant unes quantes legislatures, poques en el conjunt de la jove democràcia espanyola, aquest bipartidisme, que, de facto, s’ha repartit totes les institucions de l’Estat, es va veure amenaçat, d’una banda per Unides Podem, el gra al cul que li va sortir al PSOE quan, després d’haver abandonat les polítiques promeses d’esquerres en el seu naixement, va passar de la socialdemocràcia al neoliberalisme. I Ciutadans (Cs), vist pels qui no els coneixien o no volien saber, com un possible exemple de regeneració vist que el PP era ja el partit més corrupte d’Europa.

La repetició d’eleccions forçada per Pedro Sánchez cercava tornar a aquest model idíl·lic per a PSOE i PP; s’esperava la davallada de Cs, que s’ha produït, i la de Podem, que han estat menor del previst. I on havia d’anar el vot de Cs? Doncs al PP i al PSOE. I això sembla que ha estat així. Encara hi ha estudis en marxa, però sembla que el traspàs de vots de Cs a Vox no ha estat pas la base del seu augment espectacular.

I llavors? Doncs que el votant de Vox ja hi era, però, fora d’una minoria extraparlamentària, votava el PP, el PP que pagava el sou, generós, al seu líder, Santiago Abascal. Per això, a l’Estat espanyol que Vox hagi superat els 50 escons no ha estat el drama que hauria estat en qualsevol altre país europeu. Un partit negacionista del franquisme, xenòfob, homòfob... El PSOE i el PP han permès l’arribada de Vox a la mesa del Congrés perquè la presència de la ultradreta a les institucions de l’Estat és vista amb una normalitat que fa feredat. Almenys, fora del PSOE i el PP.