El museu maleït

El 1917 es va inaugurar el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida. És un dels més antics del país –oh, sorpresa, no està situat a Barcelona–. També és un dels més desgraciats –ah, és clar, no està situat a Barcelona–. La seva primera seu va ser el mercat de Sant Lluís. La primera de moltes més que el convertirien en un museu errant, sense dret a una casa pròpia. El 1934 es va traslladar a l’hospital de Santa Maria, d’on seria desnonat aviat amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Durant la dictadura va sobreviure amb una soga al coll. Va estar obert poquíssims anys fins que el 1975 li van adjudicar un nou habitatge, el convent del Roser, que també seria provisional. El 2007, i fins a l’actualitat, el Casino Principal l’ha allotjat amb una precarietat esfereïdora. Quan l’he visitat he sentit tristesa i ràbia, però també m’he emocionat en veure l’entusiasme i la dignitat dels seus treballadors, encapçalats per Jesús Navarro, el seu director, per treure’n tot el rendiment possible. Fa dos anys van rebre la promesa d’una seu definitiva, a l’antiga Audiència, que canviava, per fi, aquest signe maleït. Però perviu: les obres s’han paralitzat per l’avarícia de les empreses constructores i per la desídia dels governants. El museu ha rebut moltíssimes mostres de suport, però n’he trobat a faltar de procedents de la ciutat que és capital però no país, ni n’ajuda a fer. Ai, Barcelona, quanta insolidaritat.