Keep calm
Jordi Mir
Fa pocs dies llegia en aquest diari que l’Ajuntament de Barcelona havia lliurat –de manera pòstuma, és clar– la medalla d’or de la ciutat a Pompeu Fabra, “aquest treballador del pensament”. I ho va fer 81 anys després que li hagués estat concedida un llunyà 24 de febrer del 1938. Quina és la causa d’aquest enorme retard? Lògicament, la Guerra Civil i les gairebé quatre dècades de franquisme. Però també la llarga desmemòria provocada per una Transició molt menys exemplar del que se’ns ha volgut vendre. L’Ajuntament barceloní, però, va decidir resoldre aquesta injustícia després que el periodista Joaquim Maria Puyal esmentés l’oblit en l’acte d’entrega de la medalla d’or al mèrit esportiu que li va ser concedida l’any passat. Sens dubte, per molts motius, aquesta és una bona notícia. Una bona notícia que no s’hauria produït mai sense la constància i l’amor al país i al Mestre d’un home molt lligat a Puyal. No debades, va ser ell qui, fa més de quatre dècades, el va ajudar a construir tot el codi de comunicació que va permetre explicar els detalls dels partits de futbol amb un idioma que tot just havia sortit de les catacumbes del franquisme. M’estic referint a l’incombustible Jordi Mir, que va buscar pels arxius de la capital catalana totes les informacions que li van permetre fer una quadratura del cercle que, finalment, ha acabat amb un homenatge més que merescut de la capital del país al “seny ordenador de la llengua catalana”. El Jordi Mir, un dels millors estudiosos de Fabra, és una barreja d’activista cultural, professor de català, escriptor i patriota. I també excursionista. Poca gent coneix millor el país que ell, que ha resseguit totes les valls, tots els pics, tots els pobles i poblets des de Salses fins a Guardamar. Poca gent coneix millor que ell els racons del seu estimat Pallars, que el va veure néixer ja fa més de vuit dècades, quan aquella maleïda guerra que va obligar Fabra a buscar refugi a la Catalunya del Nord estava a punt de començar.