Respostes

Ingenuïtat, mala fe o polítics inexperts mal assessorats amb estratègies infantils? Han començat a sortir llibres que expliquen amb exactituds tot allò que va passar abans i després de l’1 d’octubre del 17. Fins on s’ha pogut saber, informacions concretes sobre aquella enganyifa o, si voleu, per no ferir susceptibilitats, aquella farsa burlesca d’alguns polítics que van prometre que ens durien cap a la independència quan, de moment, el més calent és a l’aigüera. I això que estic convençut que pràcticament tots (tret dels botiflers confessos) els protagonistes de la història, de cor, són independentistes. Una altra cosa ben diferent és si de debò la volien dur a terme o si bé pel seu magí hi barrinaven altres cabòries. Tot esperant les seves memòries sense autocensures (cosa que ja auguro improbable) haurem de continuar teixint a les palpentes la veritat d’una altra independència de Catalunya no reeixida.

A finals d’agost de l’any 17, després d’enregistrar una entrevista amb l’aleshores vicepresident Oriol Junqueras a la cèlebre seu del Departament d’Economia i Hisenda, li vaig fer una pregunta que li hauria fet qualsevol ciutadà afí a l’alliberament nacional:

“De debò que està tot a punt per a l’endemà de l’1 d’octubre si guanya el sí?”

Reconec que la pregunta tenia certa dosi de malícia, donat que les meves fonts ja m’havien advertit que, a la pràctica, no hi havia absolutament res preparat per fer la independència amb tots els ets i uts (tot i que, encara ara, n’hi ha que s’entossudeixen a dir que hi havia “coses” preparades).

A posteriori ho ha confirmat molta gent. Un dels darrers, el periodista Ernesto Ekáizer en el seu llibre Cataluña año cero, quan tot parlant d’una conversa del president Puigdemont amb Marta Pascal i David Bonvehí, el primer confessa: “No tenim res preparat per a després de la declaració d’independència.” Ergo, no anàvem pas gens errats. Per cert, la resposta del vicepresident Junqueras a la qüestió que abans he transcrit va ser: “No t’amoïnis, Jaume, que ho tenim tot a punt.”

Per tant, la pregunta que he fet inicialment és i serà pertinent abans no ens perdem en la barrija-barreja de conceptes que s’han llançat en els darrers dos anys. Una forma de sobres estudiada de manipulació política: abocar a l’opinió pública una quantitat ingent i periòdicament canviable d’arguments, idees, propostes i estratègies, més o menys sòlides, més o menys engrescadores que ens allunyin del concepte clau que és la independència.

Ampliar base, taula de diàleg, fer república, tsunami democràtic, relator, referèndum acordat i mil collonades processistes més que només ens duen a continuar sent una autonomia espanyola escanyada econòmicament i destruïda nacionalment i lingüísticament. Ens cal saber: fins a quin punt el govern Puigdemont ens va enganyar amb falses promeses d’independència? Fins a quin punt el mateix president no va ser a la vegada enganyat i traït per part del seu govern o del seu entorn? Què van fer durant els 18 mesos en què s’havien de preparar les estructures d’estat?

Tenim dret a les respostes. Si pot ser, veritables. I que ningú no em mal interpreti. Si per mi fos els presos polítics serien lliures ara mateix i els exiliats haurien tornat sense perill. Però tant ells com nosaltres sabem que les coses ja no tornaran a ser mai igual que abans. Ens calen respostes. Sobretot sabent que es van fer diverses propostes molt serioses al govern sobre quins eren els primers passos que calia fer per construir els mecanismes bàsics d’una independència. Parlo de necessitats essencials, discretes, mesurades i factibles... lluny de les flors, les violes i el romaní que tant imperen.

Les informacions que tinc és que alguna d’aquestes propostes va arribar al govern. Algun dels seus membres per por, per desconeixement o perquè senzillament no tenien cap ganes d’embrancar-se en una aventura, les van desestimar. No es pot predicar una independència sense saber els costos reals que pot tenir. I encara menys si es vol fer contra un Estat espanyol que no ha sabut mai què és la democràcia, tot i que sempre la tenen a la boca, com un gos rabiós hi té les baves.

Acabaré amb una frase (amb barbarisme inclòs) que em va dir pels volts de l’1 d’octubre un patriota rellevant i a qui tinc per amic. Després d’una llarga conversa sobre com calia fer una independència i quins eren els elements a tenir presents, vora les parets del Palau de la Generalitat va cloure la trobada així: “Mira, Jaume, tens raó, però tant aquí com a Madrid, tot és molt cutre.”