L’aliat etarra

Aquest cap de setmana, la portaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, desbarrava en una entrevista al diari El Correo en què afirmava que “quan ETA matava era un moment terrible des del punt de vista humà, però el moment polític actual és més difícil perquè abans el PP i el PSOE estàvem junts en el mateix bloc”. L’enèsima comparació de l’independentisme català, d’arrel inequívocament pacífica, amb la violència d’ETA, va rebre el rebuig frontal fins i tot del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme del País Basc. Ahir, l’alcalde de Madrid, el també popular José Luis Martínez-Almeida, va voler matisar la banalització del terrorisme de la seva col·lega. Però molt bé no ho va fer, la veritat. Martínez-Almeida va afirmar que “ETA i ERC tenen la mateixa finalitat encara que la volen aconseguir per mitjans diferents; per tant, des del punt de vista constitucional el risc que es viu ara és similar al que es vivia amb ETA”. D’animalada en animalada.

Pocs dies després de la sentència contra els líders del procés, la llavors candidata Álvarez de Toledo va venir a Barcelona a fer campanya per les generals. La marquesa es va plantar a la plaça Urquinaona, una plaça on hi havia una acampada independentista. Hi va tenir cap problema? No. Fins i tot va concedir entrevistes des d’allà sense que ni li cridessin. És una manca absoluta de respecte que es compari la situació de Catalunya amb la violència d’ETA. I ho és, no pels catalans, sinó pels bascos que ho van viure.

És una realitat que ETA li anava bé a l’Estat. El mateix exministre de l’Interior popular Jaime Mayor Oreja ho va admetre a un grup de militants després de l’atemptat del comando Barcelona a Terrassa . Més enllà del negoci particular que alguns hi tenien muntat gràcies a les empreses de seguretat privades , el PP, i el PSOE també en alguns moments, van jugar la carta de l’enemic de la pàtria per eliminar la resta de factors del discurs polític. I ara, l’enemic de la pàtria, òbviament, són els catalans. Per tant, tot s’hi val. Però tenen un problema: el suport social a ETA, que hi era, era minoritari. El de l’independentisme és, almenys, del 48%. Seria bo que se n’adonessin, que calen altres receptes.